Aquesta setmana s´ha presentat l´informe Pimec de febrer. El tema és La temporalitat en els contractes laborals a Catalunya. Val la pena fer-ne difusió perquè deixa clar alguns conceptes que sovint s´interpreten malament.
Si preguntem a tothom si hi ha més contractes laborals temporals o indefinits, la resposta que obtindríem seria que els contractes són temporals, quan la foto és a la inversa. La realitat que ens acosta cada mes la interpretació que en fa la premsa es veu desviada per la interpretació de les dades, barrejant valors fixos amb els circumstancials, fotos fixes dels fluxos dels contractes.
A Catalunya hi ha el 78,4% de contractes laborals indefinits i el 21,6% temporals. És una dada millor que a la resta d´Espanya (sense Catalunya) on els contractes temporals signifiquen el 27,7%, però molt lluny de la normalitat europea. Si bé Portugal (22,3%) i Holanda (20,4%) tenen nivells de temporalitat semblants als de Catalunya, els altres països la tenen molt inferior, amb Suècia i França amb 16,1%, Itàlia amb 14%, Alemanya amb 13,2%, Bèlgica amb 9,1%, Àustria amb el 9%, Irlanda amb el 8,1% i Regne Unit amb el 5,9%.
Per tant queda clar que hi ha molta feina a fer per disminuir la temporalitat del treball si bé les característiques estacionals de l´economia catalana i espanyola fan pensar que la temporalitat sempre serà més elevada que en un país eminentment industrial com Alemanya, Suècia, Àustria o Dinamarca. L´error està a generar contractes temporals que ocupen llocs de treball fixos, no estacionals.
Una altra dada que trenca esquemes és que els llocs de treball generats durant la crisi, des de l´any 2003 al 2017 la major part dels contractes han estat indefinits, amb un augment del 75%, enfront als temporals que han crescut el 44%. Llavors, per què hem agafat la idea que els contractes que se signen són sobretot els temporals? Per un problema d´observació al qual ens porten els mitjans de comunicació. Els contractes temporals son majoritàriament de molt curta durada, essent la majoria «eventuals per circumstàncies de la producció» o «d´obra o servei», sumant el 86% de tots els contractes temporals. El 24,4% de la mitjana d´aquests contractes tenen una durada d´1 dia o menys i el 25,5% de 1 a 10 dies. Per tant, per un contracte indefinit que es fa en un any es necessiten uns 43 contractes laborals per fer la mateixa feina si la durada de cada contracte és de 5 dies. Això és el que veiem cada mes, signant més contractes temporals que indefinits, donant-nos la idea que el món laboral només és temporal.
És cert que el mercat d´hostaleria sovint fa servir molts contractes temporals, però aquest cas respon a una estacionalitat difícil de resoldre d´una altra manera. Un restaurant que té clients durant 300 o 360 dies a l´any pot tenir professionals cambrers o cuiners fixos, però no és el cas quan a muntanya o a la costa els restaurants treballen durant 110 dies a l´any, veient-se obligats a agafar la gent quan hi ha feina. Una altra cosa és el que passa a la indústria, on la temporalitat només s´hauria de veure quan hi ha vacances o puntes de producció. Però el cas és que aquí també hi ha excés de contractes temporals. Parlant d´això en una tertúlia d´economistes, em van dir que ara això ja no tenia sentit perquè la reforma laboral obliga a pagar 20 dies per any treballat en cas que l´empresa es vegi obligada a reduir la plantilla. Els empresaris que érem en aquella trobada vam replicar que això és així, però que hi ha un altre problema que apareix quan un treballador amb contracte indefinit decideix que no vol treballar, obligant que sigui acomiadat. Llavors la indemnització és de 40 dies/any, una fortuna. És aquesta anomalia, la por de tenir una plantilla que decideixi tenir una actitud passiva en el treball, el que condueix a tenir una part d´aquesta com a temporal i deixar com a indefinits als treballadors més formats i imprescindibles per a l´empresa.
És evident que la revolució digital 4.0 que estem fent obligarà a fer les coses de forma diferent, fent participar més els treballadors en la evolució de l´empresa, fet que demana molta transparència i porta a lligar els salaris al resultats de l´empresa, possibilitant que pugin quan les coses va bé i no ho facin, o fins i tot baixin, quan no van bé. I per suposat caldrà eliminar l´acomiadament improcedent de 40 dies/any si es vol que la temporalitat es redueixi a valors dels altres països d´Europa.
A fora hi ha models en els quals ens podem emmirallar, com el danès (13,5% temporals) o l´austríac (9%). Tant un com l´altre es basen a donar més seguretat al treballador en el cas de quedar sense feina alhora que permeten a l´empresa acomiadar per qualsevol necessitat, sigui perquè ha baixat la feina, sigui perquè s´ha de mantenir la disciplina. Cal fer un pas més en les relacions laborals entre treballadors i empreses, adaptant-les a l´economia amb un pes de la indústria i turisme significatius. Una idea seria la de crear un bonus-malus en les cotitzacions a la Seguretat Social que incentivi a fer un camí correcte: no té sentit que pagui igual l´empresa que no acomiada que la que ho fa permanentment. Cal imaginació per trobar la fórmula, però, si us plau, que quedi fora dels sindicats de funcionaris, incapaços d´entendre paraules com competitivitat o productivitat.
