04 de març de 2018
04.03.2018

LA DONA QUE TREBALLA

04.03.2018 | 06:30

Dijous que ve, dia 8, es dedica un record, un homenatge i també una reivindicació per la dona que treballa. Hi ha una diversitat d´exemples sobre el tema de la injusta situació de la dona respecte a l´home. També, per altra part, podem trobar exemples d´enaltiment de la dona per part del marit, considerant-la com a la reina de la llar i fent-la receptiva de tota mena d´atencions i de delicadeses. També hem conegut dones que podien dir que el seu marit feia tot el que ella volia. I sovint hem sentit dir que rere un gran home sempre hi ha una gran dona. Hi ha casos de dones que han gaudit, si s´això se´n pot dir gaudir, d´una vida regalada: Diners a dojo; una casa principesca, amb tot el servei per cuidar-la; llevar-se quan els llençols ja no aguanten més; dedicar hores al maquillatge; passejar; trobar-se el dinar a la taula; assistir a reunions amb amigues; teatre, cinema i balls de societat; si hi ha fills les nurses ja se´n cuiden.
Però són molts més els casos d´inferioritat respecte a l´home. Encara podem recordar un temps en què la dona casada era considerada com a menor d´edat. Era imprescindible l´autorització del marit per fer qualsevol operació davant de notari. No tenia vot en les eleccions. Treball a casa i fora de casa. Quan el marit i els fills es llevaven per anar al treball o a l´escola l´esposa i mare ja portava mig jornal fet per tal que ho trobessin tot preparat, la roba per canviar-se, l´esmorzar a taula. El dinar mig embastat per trobar-lo a l´hora prevista a punt de donar-li el darrer retoc i poder entaular-se sense fer gaires esperes. Després de dinar, mentre el marit prenia cafè i fumava l´imprescindible cigar, la dona rentava els plats i netejava la cuina. Tot això combinat amb el treball fora de casa. Un treball que podia ser dur i feixuc, tant o més que el de l´home. Encara les estadístiques ens assabenten que per una mateixa feina la dona cobra menys que l´home. Que no pot accedir a determinats llocs de treball. Tot i que cada vegada s´han anat reduint les diferències, queda encara molt per arribar a una situació totalment justa.
En aquesta ocasió de reconeixement i reivindicació femenina voldria recordar un exemple de dones sacrificades, labo­rio­ses i fins i tot podríem dir heroiques, que es donà a la nostra ciutat a mitjan segle XX. Em refereixo a les que arribaren aquí en un procés immigratori com tants se n´han produït, es produeixen i es produiran al llarg de la història de la humanitat. Nombroses famílies procedents de les comarques més pobres d´Extremadura, d´Andalusia o de Múrcia arribaren a les més riques terres de Catalunya. I una part d´aquest flux migratori s´establí a Girona. Empesos per la pobresa de les seves terres, per la carència o la insuficiència dels jornals, fugint de la gana i de la misèria, deixaren casa, part de la família, amics i ambient per buscar un medi més acollidor on esperaven trobar un lloc de treball i poder refer la seva vida. Aquí certament trobaren treball. No anaven amb exigències, acceptaven el que es presentés, i generalment es tractava de feines dures de la més baixa qualificació, amb jornals justos per sobreviure. Si bé aquí trobaven una feina i un jornal, difícilment trobarien un habitacle digne i suficient per allotjar-se. De moment, i per un temps massa llarg, hagueren d´instal·lar-se en barraques adossades als murs de les antigues i ruïnoses fortificacions de Montjuïc, o en barraques improvisades arran del Ter, des de on hagueren de fugir ràpidament una nit en què la fúria de les aigües amenaçava la seva integritat.
A Girona s´hi vivia millor que en les ter­res que ells havien deixat; però encara hi havia moltes deficiències. Era difícil trobar un pis disponible. Si es trobava era a un preu inassequible. La muntanya de Montjuïc era un erm, amb un castell ruïnós i unes antigues torres de defensa desballestades. Els accessos eren difícils. Camins tortuosos i pedregosos. No hi arribava ni el corrent elèctric ni l´aigua. No hi havia cap servei. Un cop els nouvinguts hi arribaren, endegaren ràpidament el seu mínim habitacle i iniciaren la seva nova vida laboral. El que sí que hi havia, a la falda de la munta­nya, era l´edifici escolar que reunia unes bones condicions. Escola que augmentà considerablement la seva matrícula, amb l´escolarització de la mainada dels barraquistes, alguns dels quals tenien família nombrosa. Almenys aquest servei, tan important, quedava a l´abast. A primera hora del matí el cap de casa baixava per incorporar-se al seu lloc de treball, on guanyaria el sou bàsic, i si es presentava l´ocasió faria alguna hora extraordinària. La dona després de posar les coses en ordre, portaria la mainada a l´escola i després s´incorporaria a la casa que l´havia contractat per realitzar el treball domèstic. Eren temps en què s´anaven perdent les antigues minyones de servei i per substituir-les es buscava una dona que treballés a hores convingudes. En general el tracte era bo, però la paga era justeta, un tant per hora, però no pas una retribució esplèndida, tampoc la majoria de famílies gironines lligaven els gossos amb llonganisses. En el lloc de treball aquella dona gaudia d´unes comoditats que no tenia en el seu habitacle. A l´hivern podia ser que gaudís de calefacció, però no pas en tots els cassos. Per rentar tenia un safareig i aigua corrent. Quan havia de planxar disposava de la planxa elèctrica. Però la feina era la feina i s´havia de fer, i es feia. Acabat l´horari aprofitava per fer la seva compra, i carregada amb un cistell, una bossa o uns paquets emprendria el camí de Monjuïc. Si havia tingut la oportunitat de trobar una altra feina per a la tarda, tornaria a baixar a la ciutat i fent unes altres hores de treball, augmentaria els seus minsos ingressos. Un dia a la setmana, potser el diumenge o altre dia festiu, el dedicaria a rentar la roba. Per fer aquesta operació que ara es pot efectuar posant la roba bruta dins la rentadora i tocant unes tecles, ella havia de baixar amb el fardell de la roba bruta, la rentadora de fusta, i el sabó i anar fins al riu. I després tornar a fer el camí muntanya amunt i si no havia tingut ocasió d´assecar la roba, el pes del fardell hauria augmentat considerablement.
Afortunadament moltes d´aquelles dones que amb un esforç extraordinari i uns continuats sacrificis pujaren la seva família pogueren arribar a viure un final feliç. El marit ascendint a un treball més gratificant i més ben pagat. Els fills, amb una educació i uns estudis aconseguits amb constància i laboriositat, situats a un alt nivell social. Canviant la barraca de Montjuïc per un habitacle digne en el centre de la ciutat. Assoliren una situació que és fruit del seu treball i del sacrifici d´uns anys difícils i penosos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook