El PP té una intenció de vot d´un 26% segons la darrera enquesta del CIS, però només un 6% dels enquestats diu que el votaria «sempre». En canvi, més de la meitat -un 53%- afirma que no el votaria «mai». Aquest desequilibri no és exclusiu del partit que governa a la Moncloa, sinó que totes les formacions recullen molts més odis que amors. L´antipatia és l´estat anímic que domina les relacions dels ciutadans amb el sistema de partits, i els nous no se n´escapen. Només ERC a Catalunya i el PNB al País Basc obtenen una nota no tan baixa com la resta.

La correlació entre «el votaria sempre» i «no el votaria mai» és negativa per a tots els partits d´àmbit estatal. Per al PP, com ja hem dit, és de 6 contra 54. Per a Podem (sense confluències) és d´1 contra 58. Per a Ciutadans, de 3 contra 41. Per als socialistes, de 5 contra 37. El rebuig absolut multiplica per molt la confiança absoluta. I si es confronten el rebuig relatiu amb la confiança relativa, ja que l´enquesta ho permet, es manté la negativitat. Donant un valor de 5 a l´equilibri entre confiança (10) i rebuig (0), tothom suspèn. Ciutadans, el partit que puja com l´escuma, obté un 2,96. Podem, el dimoni d´aquests Pastorets, queda amb un 1,72. Els populars del Govern queden amb un 2,49. Els socialistes són els més ben parats: un 3,09 que els pot fer concebre esperances de millorar les expectatives electorals, ja que són els menys mal vistos del panorama. Però en una escala de deu punts, obtenir-ne 3,09 és un suspens amb totes les lletres, es miri com es miri.

A Catalunya, ERC obté un 3,9, força millor que el 2,9 del PDeCAT. Els enquestats catalans confien força més en els republicans que en els postconvergents. Això no és nou, i confirma que si JxCat va superar ERC en les eleccions autonòmiques va ser per la figura de Puigdemont. ERC també aconsegueix el millor percentatge d´«el votaria sempre» de tota l´enquesta: un 14% (amb un 41% de «mai»).

El domini de l´antipatia, del «mai» com a resposta més freqüent amb molta diferència, no és el millor clima per resoldre els problemes d´un sistema de partits dominat per la fragmentació, en el qual calen pactes a tres o més bandes per governar, i no cal dir per emprendre reformes importants. Pocs i mal avinguts és un mal negoci, però ser molts que no se suporten entre ells encara és més complicat de gestionar. Encara més si la negativitat és el missatge predominant dels mateixos partits.