Escriure permet adquirir una consciència plena de la llengua, de les seves possibilitats, de la seva fondària i dels seus infinits matisos i subtileses. Però també, i precisament per tot això que hem esmentat, permet descobrir a poc a poc la seva immensa bellesa. És més, no crec que es pugui ser un escriptor de debò sense aquesta consciència, sense aquesta sensibilitat gairebé patològica per cada paraula. La llengua -qualsevol idioma en el qual s´escrigui- esdevé llavors una mena de repte i d´aventura, un joc addictiu, un camí fressat però alhora amb molts corriols i dreceres verges, encara per explorar. Així ho expressava Rodoreda al pròleg de Quanta, quanta guerra..., tot recordant Verdaguer, Ruyra i Carner: «(...) van picar pedra a la pedrera de l´idioma i van descobrir-hi vetes d´or. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment». És aquest respecte, aquest agraïment, que ens impulsen i ens projecten endavant sense oblidar d´on venim. I tot plegat ens fa estimar la llengua i, doncs, patir-ne i voler protegir-la de qualsevol atzagaiada, atac o menyspreu.

Per això em costa tant d´entendre aquesta obsessió malaltissa i recurrent per aniquilar la meva llengua. Dolgut i perplex, em rebel·lo contra aquells que volen reduir-la a cendres, que l´odien i la menystenen, que la ridiculitzen i l´escarneixen. M´entristeix i em revolta perquè l´estimo bojament, perquè és la meva eina de treball, perquè m´hi guanyo la vida i, sovint, em fa molt feliç. Però també perquè és l´expressió d´un món, d´un tarannà, d´una cultura que només aquesta llengua, i no cap altra, pot reflectir. I perquè, al cap i a la fi, atacar i destruir aquesta llengua és una manera d´atacar i destruir les altres, una manera d´empobrir el món.

Quan rellegeixo la prosa viva i evocadora de Rodoreda, em ve al cap l´elegància poètica de Ruyra. Quan m´endinso en les descripcions líriques de Pla, evoco també la natura agresta de Bertrana. Però tampoc puc assaborir Vinyoli sense recordar alguns poemes de Machado, tan transparents, tan humans. I quan llegeixo la prosa de Delibes, amb aquell lèxic genuí i exuberant, amb aquelles expressions tan castisses i desimboltes, m´enamoro de la seva llengua i de seguida revisc alguns passatges de Víctor Català. Com podria, doncs, odiar o menystenir la llengua de Machado i Delibes? Com poden ells, doncs, odiar la meva, que també és la de Rodoreda i Ruyra, de Pla i Bertrana, de Vinyoli i Víctor Català? Són dignes de llàstima, pel seu odi.