Sovint pensem que fem part d´Europa, del Vell Món. Ho pensem i en tenim proves. Els catalans som a l´agenda europea, en tant que Espanya sempre hi és. Sigui pel seu mercat laboral indecent, sigui perquè Espanya és a la cua dels estats membres pel que fa als drets humans, sigui perquè De Guindos sucarà. Tant li fa. A més a més, els catalans tenim Carles Puigdemont i Anna Gabriel pul·lulant pel cor d´Europa, això ens corrobora. Som a Europa. Però hi som, a dreta llei i en concret, perquè som espanyols.
En clau interna també s´entén de seguida. He vist el rei espanyol molest amb l´actitud de Roger Torrent i d´Ada Colau, però després han sopat plegats. He vist Enric Millo negant les càrregues policials, però després ningú no li ha punxat les rodes del cotxe. He vist, en resum, els comanadors irats amb l´actitud de la colònia, tot i que tot seguit, la colònia no s´ha rebel·lat diguem-ne fins a les últimes conseqüències.
L´actitud del colonitzat sempre passa pels mateixos viaranys. Acata, es queixa, acata de nou, i finalment crema el camp de concentració -si en té l´avinentesa. Ara bé, normalment la crema del camp s´esdevé quan el camp ja deixava de tenir sentit en si mateix, quan el món que li donava escena ja era en vies de desaparèixer o de mutar, més ben dit.
Hi ha una il·lusió històrica, entre els colonitzats. És la il·lusió de canviar les coses mitjançant la força de la justícia i de la raó pròpies, tot sovint apel·lant a les mateixes virtuts però del bàndol de l´amo. Dèria i desig que de tant en tant coincideixen amb l´extenuació de la colònia, amb el fi de cicle del sistema de dominació. Llavors sembla que l´alliberament col·lectiu ha estat cosa de la revolució. Gran imatge, si no fos que la història la difumina. Cuba engega a passeig l´amo espanyol o l´amo americà, justament quan els amos ja es repartien les tornes per a una nova forma de dominació: aïllament, sancions, pol·linització cultural, prebendes, col·lapse dels amics de Cuba
Aquest argumentari no és pessimista. És realisme bronc, en tot cas. Si l´independentisme català vol mantenir-se electritzat, primer ha d´admetre que mig país no està per la feina, u, i que per tant mig país no el seguirà mai. I dos, ha de comprovar si de debò el sistema contra el qual lluita presenta símptomes reals d´esberlament. En cas que sí, que el sistema de dominació espanyol trontolli, aleshores l´independentisme ha de triar entre la violència sostinguda o la desaparició -l´anecdotari, el victimisme, les efemèrides. Ha de triar si l´1-O és el nou 1714, és a dir un dia de festa, o si pel contrari l´1-O és la prova fefaent que Espanya s´ensorra. En cas d´anar per la segona, l´1-O ha de ser permanent, sorollós, a cada negativa de l´amo s´ha de fer un pas endavant. Tot esperant l´acció d´uns aliats improbables però no del tot inversemblants.
