05 de març de 2018
05.03.2018

Allò desconegut

05.03.2018 | 06:49

Allò desconegut defineix el nostre present i el nostre futur d´una manera impredictible. Per desconegut entenc allò que difícilment podem controlar, bé perquè no en som conscients, bé perquè té un caràcter hereditari. Pensem per exemple en el nostre còctel genètic, que es remunta fins a la prehistòria i traça el camp possible de creixement de la intel·ligència, l´autocontrol, el tipus psicològic o la probabilitat de patir determinades malalties, a més d´altres peculiaritats físiques com l´altura o el color de la pell. Però no només la genètica ens defineix, també els trets de classe social. Per regla general, els pares amb estudis universitaris i rendes mitjanes-altes inverteixen en els seus fills molt més temps i atenció: són més disciplinats i metòdics, llegeixen més amb els seus fills, tenen accés a millors recursos i van a escoles més competitives.
Autors com el premi Nobel Robert D. Putnam argumenten que difícilment es recupera el retard acadèmic produït en la primera infància, per la qual cosa no és estrany que les societats més conscients de la importància de l´educació inverteixin de manera prioritària en l´etapa que va de dels zero als sis anys, a través de millors escoles bressol, impulsant programes de lectura en família i ampliant les baixes de maternitat. No obstant això, els trets de classe són encara més determinants en determinades habilitats no cognitives, com saber seguir certs codis de conducta que s´aprenen bàsicament a través de la imitació: parlar amb determinat accent, guardar bones maneres a taula o observar certes normes indumentàries serien exemples de barreres difícils de quantificar, però reals. Per no parlar del capital social que suposa tenir una xarxa de contactes important, accés a la informació –encara que sigui informació pública, cal saber localitzar-la i discernir quina és de qualitat i quina no– i una cosa tan crucial com el que podríem anomenar la «imaginació laboral».
Què és la imaginació laboral? De nou una realitat difícil de mesurar, però que actua amb força dins de cada un de nosaltres. Es tracta de l´horitzó laboral –més o menys ampli– que som capaços de projectar amb realisme. I l´horitzó depèn en gran mesura d´allò que coneixem, encara que sigui d´una manera parcial i llunyana. En el fons, no deixa de constituir una mena de saber fer que defineix avantatges i desavantatges competitives. Un fill d´alts funcionaris, per exemple, té més probabilitats d´acabar sent alt funcionari. O un entorn de famílies professionals –metges, advocats, enginyers, economistes, etc.– ofereix una imaginació laboral diferent a la d´un barri amb altes taxes d´atur. Alguns estudis realitzats als Estats Units apunten cap a la importància que té el nivell d´estrès als carrers per predir el futur d´una societat: com més delinqüència, més estrès i pitjors resultats acadèmics.
Allò desconegut confirma la necessitat de defensar les polítiques de cohesió, si no es vol que les societats es vagin fracturant cada vegada més creant fossats insalvables. L´economia compta, és clar, però no es tracta només d´una qüestió de rendes o de riquesa patrimonial (que també), sinó de l´elaboració de plans adequats que permetin atenuar, en la mesura del possible, les diferències impalpables amb què arribem al món. Si s´ha documentat la transcendència de l´«afecció segura», sembla lògic ampliar els permisos de maternitat o millorar els horaris laborals. Si la lectura en família constitueix el millor indicador de l´èxit acadèmic, sembla lògic que les polítiques públiques impulsin programes des dels serveis de pediatria, les biblioteques i les escoles per promoure la lectura en veu alta de pares a fills. Si l´atenció primerenca i individual als problemes de cada nen evita futures complicacions, convé reforçar els serveis de suport en aquesta franja d´edat.
Allò desconegut sempre existirà i la cultura no pot fer res més que atenuar els efectes de la naturalesa i de les fractures prèvies. Però, sense aquest treball –l´esforç individual de cadascú, les polítiques de qualitat i els valors adequats–, la bretxa social no farà sinó incrementar-se, trencant els consensos bàsics de la democràcia i danyant greument el futur de la societat. Un país més cohesionat no només és més competitiu –com demostra l´experiència escandinava– sinó un lloc millor per a tothom.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook