Cartes

JOAN BORONAT LECHA blanes

Jugada mestra demandar l´Estat espanyol al Comitè de Drets Humans. Aquesta és la fórmula adequada per obrir camí cap a la restitució de les Constitucions catalanes que ens van segrestar fa més de tres segles, sense córrer riscos d´empresonament; i molt assenyada l´estratègia de deixar pas a un pres polític com a candidat a la Presidència.

I sobretot, molt notable la participació al programa de TV3 Preguntes freqüents, la nit del dissabte, d´un jutge, que té la usança de no dir noms, que ens va aclarir moltes coses sobre la pràctica dictatorial, i per tant, antidemocràtica, que tenen els del país veí en la forma de (mal)tractar Catalunya. Un periodista espanyolista, després de preguntar al jutge si Espanya era un país democràtic, es va quedar amb un pam de nas, quan aquest no li va donar la resposta que esperava, il·lustrant-nos, de forma magistral, en què consisteix la democràcia.

Altres periodistes presents, amb els quals em solidaritzo, van a arribar a etzibar, en referència a les divergències que tenen els politics independentistes, coses com: si no es posen d´acord, passaran a la historia com una colla de desgraciats; o una pregunta dirigida a aquests polítics, que semblava més una afirmació: ¿No tienen vergüenza?

Una altra coneguda periodista va arribar molt empre­nyada, també pels mateixos motius. El fet és que la idea de proposar un candidat que es troba a la presó és genial per posar en evidència el nacionalisme antidemocràtic de l´Estat espanyol.

I ara, arriben els de la CUP, que no tenen ningú a la presó ni a l´exili, i com un nen mimat que agafa una rabieta diuen que això no els agrada. No entenc què poden tenir en contra d´una persona que, per les seves accions (pacífiques) en defensa dels drets dels catalans, és a la presó injustament?

«Non plus ultra»

juan carlos alonso anglada flaçà

Segons la RAE: «En español es locución nominal masculina y significa cosa que ha alcanzado la máxima perfección, el no va más». I és, de fet, l´expressió que millor simbolitza el que està fent l´Estat espanyol amb el 155, article recentment estrenat però que ha arribat al seu grau de perfecció, aplicat per un estat de dret(es) que ja no pot anar més enllà, o sí? Els cantants, ara, no poden cantar si no és que li posen lletra a una marxa militar. Els humoristes no poden dibuixar, tret que sigui dibuixos contra Catalunya i els independentistes, o a favor dels governants/tirans, enaltint la seva gloriosa i espanyolíssima tasca.

Els únics tweets permesos son els de Mariano i Albert (i tots els seus) lloant Martíssima (y no pido perdón), o els d´un cap de la policia judicial de la G.C. (sota un perfil fals) contra els independentistes que després investiga en les causes obertes contra el procés. Els delinqüents jutjats i condemnats, però amics, no van a la presó i campen tan cofois, amb els diners a la butxaca, pel ­territori nacional o pel món en general. No cal dir noms, són massa coneguts. Els presumptes, i ni tan sols jutjats, delinqüents catalans són tancats preventivament a presons del Reino, o són autoexiliats (que no fugitius). I qui ha d´arbitrar i moderar el funcionament regular de les institucions (aquell que a l´escut hi fa lluir el Non Plus Ultra) segons l´article 56 de la Constitució, es dedica a encoratjar els seus fidels al crit de «a por ellos, oé» per anar a caçar (li ve de família) als pobres súbdits catalans, car no li tenen simpatia i volen una república, cosa que el deixaria a l´atur. Com deia: non plus ultra ... Faites vos jeux, monsieurs et dames, rien ne va plus... Ja sabeu què ens hi juguem!