Tony Blair i Donald Trump es van esforçar més per conquerir l'editor Rupert Murdoch que per seduir als seus electorats respectius, encara que tots dos fenòmens eren inseparables donada la puixança dels mitjans ultraconservadors de l'editor més important del planeta. Per aquest motiu els abundants comentaris sobre Catalunya a la premsa planetària liberal, encarnada en The Guardian, Der Spiegel o The New York Times, podien ser descartats per esbiaixats. En canvi, costa parlar de distorsió ideològica quan editorialitzen The Wall Street Journal o el Times londinenc, capçaleres de l'empresari australià ancorades en la dreta més incontrovertible.

Doncs bé, l'editorial «Royalpolitik» del Times de Londres ha demostrat que els conservadors europeus també s'han atipat de la insistència de Mariano Rajoy en «un comportament respecte de Catalunya que pretén ser una exhibició de principis, quan tradueix de fet una manca d'autoconfiança ». El diari conservador proposa al Govern que «deixi d'assetjar els separatistes catalans i negociï per l'interès nacional», perquè «Espanya no guanya en dignitat ni en seguretat amb l'absurda pantomima d'escorcollar l'avió privat de Guardiola».

El mapa de la capçalera més senyera de Murdoch, que en el seu moment va fitxar José María Aznar per al seu consell d'administració, no coincideix exactament amb la versió casolana del conflicte. «Catalunya està governada sense concessions des de Madrid», alhora que «el seu president deposat viu exiliat a Bèlgica, mentre altres membres de la seva antiga Generalitat són a la presó». En efecte, sona amb un batec diferent quan el reconeixement de la situació insostenible arriba des de l'estranger.

Dijous passat, l'ortodòxia tornava a esquinçar-se les vestidures davant el reconeixement de la «legitimitat» de Carles Puigdemont, a càrrec dels tres partits que configuren la majoria absoluta del Parlament català. Es tornava a esgrimir la carta de la Fiscalia, quan aquestes manifestacions resulten evidents per a un mitjà tan moderat com el Times, essència del patriotisme britànic.

Cal adjudicar la irritació evident en el seu editorial a l'esterilitat dels maximalismes, desenvolupats pel Govern per contrarestar un secessionisme que no disposa a més de vots per imposar els seus criteris.

El diari de Murdoch emfatitza que «Rajoy està fent servir un to erroni» i que «la seva estreta (que no estricta) interpretació de la llei no aborda el que és essencialment un problema polític». El Times retreu simultàniament als caps d'Estat i de Govern el refugi en el Codi Penal, per enfosquir els drets i llibertats. En aquesta línia, «l'empresonament a petició de l'Executiu d'activistes independentistes va ser simplement excessiu, i va enviar un missatge descoratjador a la societat civil». Dins de la mateixa temptació a sobreactuar, «l'equació del debat separatista amb la secessió és un desafiament a la llibertat d'expressió».

Desempallegar-se de les propostes raonables és més difícil quan porten la signatura d'una capçalera de la dreta radical. El Times certifica la derrota del pragmatisme essencial en democràcia, i proposa solucions. «Espanya hauria de permetre a Puigdemont i altres líders que tornessin i entressin en diàleg amb Madrid». Després del regat de l'últim president de Catalunya cap a Jordi Sànchez, no sembla desgavellat atribuir al diari anglès el suggeriment d'una negociació amb el candidat pres, que tampoc passarà.

L'arteriosclerosi política no sorgeix d'una deficiència congènita. Només cal substituir Puigdemont per Lula da Silva, i els progressistes espanyols que se sumen amb fervor a la decapitació del català a les chirigotas gaditanes procedeixen a exonerar a l'expresident del Brasil. Dues condemnes consecutives per corrupció no són suficients per dir-li corrupte, es repeteixen com una salve les paraules de la líder del Partit dels Treballadors, «Lula és el nostre candidat, no hi ha pla B». En efecte, és el mateix argument menyspreat a la Generalitat, així amb Puigdemont com amb Jordi Sànchez.

És més fàcil pontificar en sòl aliè, però Felipe González s'emporta la palma, en avalar que líders guerrillers amb un currículum sagnant de dècades siguin candidats a presidir Colòmbia, en contra de l'opinió de la meitat dels colombians. Per descomptat, els electes inermes Puigdemont/Sànchez són indignes per a l'expresident socialista.

Quina gran feina hauria fet Adolfo Suárez amb aquest conflicte endimoniat.