El bisbe de Donostia José Ignacio Munilla, aquest paio convençut que a les feministes les carrega el diable, és un ferm candidat a treure el nas a la futura edició revisada d' Ets un merda i ho saps, l'últim llibre de Jair Domínguez. Sens dubte, el bisbe se sentiria com a casa envoltat dels subjectes amb conducta i raonaments paleolítics que hi treuen el nas.

Dissabte passat, Domínguez va presentar l'obra a La Cate, amb una sessió d' stand-up comedy memorable: va durar una hora i es va fer curtíssima... Domínguez ha parit una sàtira despietada dels llibres d'autoajuda: imita l'estructura habitual d'aquests best-sellers, però capgira el seu to amical, bonista i positiu i, de passada, subverteix la funció dels eslògans, consells i aforismes. El resultat té moments i paràgrafs molt bons.

El millor, però, és el to exaltat, aspre, renegaire i psicòtic del narrador, un tipus a mig camí de Thomas Bernhard i Doña Urraca, que fueteja, menysprea i insulta el lector; que li llança a la cara sense parar ídols, comportaments i misèries, per fer-lo reaccionar. Per reactivar-lo. Per arrencar-lo d'una vida que s'imagina passiva, grisa i improductiva.

Al final de Càndid o l'optimisme, el seu dissortat protagonista s'acabava conformant amb la placidesa del seu jardinet. L'autor empordanès tanca el seu llibre amb una variant millenial de Voltaire: «El millor d'aquest món és sortir al jardí de nit i poder pixar mentre mires les estrelles. Si tot surt malament, sempre et quedarà això».