La rebel·lió laboral de les dones és la millor notícia per a l'economia del planeta, un àmbit que inclou desgraciadament els homes. La tremenda acollida de la iniciativa es presenta com un èxit lògic en la societat dels clics, però suggereix alguna contrapartida. Si s'apunta una sola persona o institució més a la convocatòria, es llançarà al carrer tot el país contra... ningú. S'incorrerà en l'esterilitat d'una demostració de força dels treballadors que constitueix la més emfàtica de les alteracions del ritme social, per sobre d'un referèndum il·legal.

No es pot defensar una aturada que satisfaci totes les sensibilitats, cal aclarir qui és el destinatari de la reclamació. De fet, la vaga genera únicament contestataris a mitges, de l'estil de les diputades del PP que només poden oposar-se a la vaga gràcies a lleis paritàries que denigren, però que són l'única garantia de la seva presència col·lectiva al Congrés. La revolució en curs hauria estat inviable sense la paritat en els càrrecs representatius, que els populars van acceptar a contracor. No obstant això, fins els conservadors se sumen a les manifestacions, per neutralitzar la quota d'atacs que s'abaten sobre l'absent de qualsevol congregació.

L'absència d'enemic es tradueix en el fet que el país estigui governat ara mateix pel partit més sensible cap als problemes de la dona. No d'una altra manera podria entendre's que el president de l'executiu hagi accedit al seu càrrec gràcies als vots continuats de les diputades del PSOE, que reclamaran un paper destacat en la convocatòria. No importa, perquè la Françoise Giroud, a qui s'homenatja avui, va recordar que no es tracta de nomenar dones excepcionals, sinó tan vulgars com els seus equivalents masculins. Amb dues preguntes d'afegit. En les escasses empreses dirigides per dones persisteix la bretxa salarial ara denunciada?, ha d'acceptar una dona un càrrec directiu en una empresa llastada per la bretxa salarial? No hi ha a qui plantejar tot això, tothom és a la manifestació.