Tot i que ser home està demodé, fa uns dies vaig tenir una cita a cegues. No em pregunteu per què, només us diré que moltes vegades l'avorriment et fa fer coses de les quals, en acabat, et penedeixes. La història de la meva vida. El cas és que tenia ganes de conèixer gent, eufemisme emprat per tothom quan en realitat el que es busca és invocar el clàssic «A veure si tinc sort i aquesta nit estableixo una conversa metafísica amb aquesta persona tan interessant!». Malgrat el joc de mirades furtives i somriures recíprocs que ens vam dedicar i que semblaven dibuixar una èpica permuta d'interpel·lacions de coixí, la cita va acabar com el cul. A mi, quan em riuen els axiomes més absurds, se'm dispara la imaginació. Soc així de ximple. I simple. I clar, a l'hora de pagar vaig voler convidar. «No, no, que cadascú es pagui la seva part; convidar a la primera cita és un micromasclisme propi de la teva herència heteropatriarcal», va respondre'm amb enuig. Vaig intentar justificar-me dient que tan sols era un gest de cortesia però llavors em va acusar de ser un mansplaining. Jo ho vaig refutar dient que no, que sempre que ho feia prenia precaucions. Ella va entendre una altra cosa i, òbviament, la vetllada va acabar amb balada oligofrènica de trompeta. O « paja y cama» que deia l'amic Manurro.
Els dies posteriors van transcórrer sense notícies, ni de Gurb, ni d'ella, la qual cosa va fer créixer, dins meu, un preocupant sentiment de culpa que ben aviat va començar a mortificar-me: soc realment un masclista i un mansplaining? Jo, que sempre he defensat l'absoluta igualtat entre gèneres, bàsicament perquè no m'agrada discutir obvietats i perquè anhelo portar faldilla sense haver de dir que soc escocès! No m'ho volia creure i, per sortir de dubtes, vaig pensar a seguir les passes de John Cusack a Alta Fidelidad. Sort que vaig anar de ventre i se'm va passar! El que sí que vaig fer va ser demanar explicacions als meus pares; si això era una herència, com aquella cita m'havia perbocat, haurien d'assumir les responsabilitats. «Tu el que ets és gilipolles!», va asseverar el meu pare mentre rentava els plats; la meva mare, que em veia venir, va dir-me des del sofà tot fent una birra que no la molestés amb xorrades, que estava mirant la reposició de la sitcom Mom. Ara no només no tenia clar si era un masclista sinó que necessitava saber si també era un gilipolles. Jo, que em creia posseïdor de la sensibilitat poètica de Gustavo Boris Bécquer i de l'intel·lecte superior de Gabriel Rufián! Ja només em quedava l'amistat per aclarir aquests turments existencials i vaig exposar-los a un dels meus millors amics, el meu gos Clyde, que després d'un etern i tens silenci, es va llepar la tita i acte seguit es va posar a defecar. Clar i concís. Us prometo que depuraré la meva conducta de merda. No tornarà a passar. I si hi ha d'haver més cites, em deixaré la cartera a casa. Per si de cas.
