El vicepresident d'Òmnium Cultural baixa del cotxe i truca a can Monzó. Li lliura una carta. En una nota feta a mà a la presó de Soto del Real (Madrid), el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, li comunica que ha estat guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2018. El premi no pot estar més ben donat, tant des del punt de vista de mereixements literaris (ara en parlarem) com de la qualitat cívica de qui el rep (i de qui l'atorga). En les primeres declaracions als mitjans de comunicació, en Quim Monzó posa de manifest que, en els quaranta-nou anys d'existència d'Òmnium Cultural (una part durant el franquisme), sempre el president havia pogut comunicar personalment al guardonat la distinció. Enguany, per primera vegada en quaranta-nou anys, s'ha hagut de fer d'aquesta manera (que diu molt de la situació política en què ens trobam).

No hi ha dubte que Quim Monzó, a més de ser un grandíssim escriptor, que mereix de totes totes compartir palmarès amb Mercè Rodoreda, Pere Calders, Joan Fuster, Baltasar Porcel, Josep Massot o Marià Villangómez, destaca pel seu coratge cívic, per la seua actitud com a ciutadà i com a persona. Preocupat per la situació política, el primer comentari ha estat per l'injust empresonament de Jordi Cuixart, president d'Òmnium Cultural, i de les altres persones que són a la presó per les seues opinions polítiques o perquè han dut a terme allò que, a través de les urnes, els ha encomanat la gent. El segon comentari, més que adient, ha estat per posar de manifest el perill que la llengua catalana s'acabi convertint en una mena de dialecte de l'espanyol. Suprimida l'autonomia de Catalunya a través del colp d'estat del 155, en un procés brutal de recentralització de l'Estat, trencat completament el pacte constitucional, és meridianament clar que l'objectiu del govern del Regne d'Espanya és acabar amb qualsevol espurna de diversitat, amb qualsevol element que no s'adiga amb la imatge d'una Espanya monolítica culturalment i lingüísticament, en una Espanya exclusivament castellana.

Quim Monzó ens ha enlluernat a través dels anys amb nombrosos reculls de contes (gènere en el qual és un autèntic mestre): Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993), Guadalajara (1996) i Vuitanta-sis contes (1999). És autor, així mateix, de dues novel·les: la inquietant Benzina (1983), i la gran mostra d'humor negre de la nostra literatura, La magnitud de la tragèdia (1989). Els seus llibres són plens d'ironia, d'elements punyents, de sarcasme, de capacitat introspectiva en la condició humana, de vegades també de tendresa i, sempre, de saviesa.

Monzó, a més de destacar en el camp de la creació, ha estat durant dècades en primera línia com a periodista. Va començar com a periodista de guerra, a llocs com Cambotja o el Vietnam, i, retornat al país, després d'una estada a Nova York, va passar a col·laborar a diversos mitjans de comunicació (premsa escrita, ràdio i televisió). Tothom recorda la magnífica tertúlia que va tenir a Catalunya Ràdio amb l'enyorat Ramon Barnils, els programes d'humor a TV3 o les seues col·laboracions (que continuen amb tota regularitat) al diari La Vanguardia. I, malgrat les dificultats de pronúncia, és l'home que ha fet el discurs més espectacular que recorda qui signa aquest article en boca d'un escriptor català: va ser el que va servir per inaugurar la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt (la més important del món) dedicada a la Literatura Catalana, l'any 2007. Va ser un autèntic plaer observar els espectadors, de nacionalitats molt diverses, escoltant bocabadats la intervenció imaginativa, àgil, aparentment despreocupada, treballadíssima, genial, de Quim Monzó. «Però a aquest encara ningú no l'ha proposat pel Nobel?», em va demanar un editor alemany.

Per si la tasca literària creativa i la feina persistent en l'àmbit del periodisme no fos prou, Quim Monzó ha destacat també com a traductor. De la seua ploma han sortit traduccions d'alguns dels autors més destacats de la literatura anglesa i nordamericana. Gràcies a ell tenim traduccions de primera qualitat d'autors com Truman Capote, J.D. Salinger, Ray Bradbury, Mary Shelley, Arthur Miller, i tants d'altres.

A Quim Monzó, assortadament, la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'agafa en plena activitat. En els seus articles, publicats amb regularitat de rellotge suís, sempre ens convida a allò que De Bono en diu «pensament lateral». Monzó no veu les coses amb la lent del ramat, sinó que sempre mira de buscar-hi els angles més interessants, de vegades els més insospitats, però amb seguretat els més intel·ligents.

Com a persona pública, Quim Monzó ha cultivat una certa fama d'adust, d'home una mica esquerp. Res més lluny de la realitat. Amb un grup d'estudiants de Literatura Catalana de l'IES Sa Blanca Dona d'Eivissa l'anàrem a visitar fa uns anys a Barcelona per fer-li una llarga entrevista, després d'haver llegit els seus llibres. Ens va dedicar tota una tarda, amb una paciència autènticament franciscana. I estic segur que va ajudar a aconseguir que una part d'aquells alumnes avui siguin lectors voraços.

Voldria acabar aquesta col·laboració amb un desig, que estic totalment segur de compartir amb el premiat: que Jordi Cuixart li pugui lliurar personalment el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.