11 de març de 2018
11.03.2018

1714-2018: l'economia

11.03.2018 | 07:03

Diumenge passat fèiem l'excursió a Ricolta pels voltants de Beget. Vam arribar al poble per la Roca, a l'est, i vam entrar pel barri de baix on hi ha el torrent de can França. Davant aquelles cases, cada vegada que hi passo, em meravello de les dates que hi ha al llindar de les portes: 1710, 1712, 1713, 1714, 1717... I sempre em faig la mateixa pregunta: què va passar en aquell període perquè la gent es decidís a construir tantes cases? Cal recordar que Beget estava històricament incomunicada i que la primera carretera va arribar el 1967. La seva economia era bàsicament la producció de carbonet que provenia de l'explotació dels grans boscos d'alzines i també del contraban: Beget està només a dos quilòmetres del coll de Malrem, pas fronterer cap a la Menera, el poble més meridional de França. He hagut de rellegir la història econòmica de Catalunya de Gaspar Feliu per entendre el context.

L'economia catalana de la segona meitat del segle XVII es va recuperar dels estralls de la Guerra dels Segadors tot i la conflictivitat amb França que exigia el manteniment de soldats a la frontera i més impostos. La recuperació comença al camp, fet que fa créixer les petites ciutats rurals, com Olot. Feia anys, però, que l'economia catalana patia la decadència del comerç del Mediterrani, un espai que quedava petit per al desenvolupament dels països riberencs. L'embranzida econòmica de Catalunya va venir de l'exterior, per la demanda d'aiguardent, que s'havia convertit en beguda popular als països del nord i imprescindible pels vaixells de llarg recorregut. Com que França i Holanda tenien enfrontaments comercials i militars a partir de l'any 1672, l'aiguardent que Holanda comprava a França va haver de cercar alcohols mediterranis i Catalunya s'endugué la part principal d'aquesta demanda.

Amb el vi i l'aiguardent Catalunya disposava de productes propis amb demanda internacional que li permetien participar en el gran comerç atlàntic i tenir un paper de redistribuïdor de productes exteriors a la Mediterrània occidental. Una part del comerç es fa en naus catalanes, que a més de transportar productes propis adquireixen un paper de transportistes. Això comporta la construcció de més naus de gran tonatge a diverses ciutats marineres. Darrere el vi i l'aiguardent els mercaders catalans portaven als ports atlàntics objectes de vidre, ferro forjat, corall, paper, llibres, cuiros treballats i quincalleria. Això va animar a tenir corresponsals comercials catalans a Cadis i Sevilla, on el vi i l'aiguardent es canviava per peix (tonyina i pesca salada), productes colonials (sucre, tabac, colorants, pells) i teixits del nord d'Europa. Aviat aquestes delegacions comercials es feren directament a Holanda. El port de Barcelona augmentà l'activitat un 75% entre 1665 i 1695. El comerç de Barcelona anava boig per imitar les teles holandeses i angleses, enviant fins i tot espies per copiar la tècnica.

I així va ser com va arribar la guerra de Succesió, que acaba el 1714 amb la supressió de l'estat català «por legítimo derecho de rebelion y conquista» que, lluny de frenar l'economia, va anar seguida d'un impressionant desenvolupament econòmic al llarg del segle XVIII que va empalmar amb la revolució industrial al segle XIX.

Catalunya va estar en estat d'excepció permanent durant el segle XVIII. El control de Castella sobre Catalunya va suposar la introducció de nous impostos, el més famós el de la sal, amb la instauració del cadastre real i el personal. La pressió fiscal era tal que el mateix intendent confessava que els catalans no podrien afrontar alhora el pagament del cadastre i el manteniment de les famílies. El bon creixement del país va fer que la inflació ajudés a pagar uns impostos que no s'actualitzaven per desídia burocràtica. Tot plegat va fer possible que la demografia creixés de forma important, anant de 700.000 persones el 1717 fins a 1.200.000 el 1787, amb un creixement anual de l'1%.

Vist amb distància, el que va fer l'economia catalana en el període abans i després del 1714 va ser globalitzar-se, eixamplar el mercat exterior, sortir del Mediterrani. Tot i l'espoli sofert per Castella va ser capaç de mantenir el rumb econòmic perquè havia descobert el comerç amb l'atlàntic.

El paral·lelisme amb el moment actual és tan fort que em té fascinat. Per això m'aturo davant el llindar de les cases de Beget cada vegada que hi passo. La lliçó és que malgrat la pressió política contra Catalunya, malgrat l'espoli fiscal, si es manté el rumb de l'exportació de béns i serveis catalans, el país no s'anyoca i continua el seu rumb endavant. Malgrat els cants de sirenes que les empreses marxen a altres indrets, l'economia creix com mai perquè hem descobert la globalització, tal com es va fer al segle XVIII amb l'Atlàntic.

Aquesta és la raó per la qual és important la potenciació del port de Barcelona, Tarragona i Palamós, per això és bàsic agafar el tren de la digitalització que ara passa per Barcelona, per això és necessària la formació professional que apuntali la indústria i els serveis.

La producció de carbonet de Beget anava destinada a viles i ciutats com Camprodon, Olot, Ripoll i a tots els pobles d'aquestes comarques. El contraban devia anar més lluny, i tot plegat va propiciar que el poble de Beget visques un floriment comercial que el va fer créixer. Malauradament, l'arribada del gas butà i la desaparició del contraban van acabar amb l'activitat del poble, ara només turística.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit