Quan llegireu aquest article, ja haurà passat la celebració del 8 de març, el Dia Internacional de les Dones. Enguany, aquesta data s'ha revestit d'un activisme molt més gran, d'una projecció superior que ha aconseguit col·locar la problemàtica femenina en l'autèntic centre de l'opinió. Hi ha hagut, com sempre, multitud d'actes i d'iniciatives, però la proposta d'una vaga general se n'ha endut la palma i ha posat en evidència unes quantes posicions retrògrades que sembla que no han pogut suportar aquest salt qualitatiu en la reivindicació feminista.

Quan parlem d'aquestes qüestions, és evident que passa a primer rengle la violència que encara s'exerceix damunt les dones, sigui en la forma directa de l'agressió física que provoca tantes morts, sigui en la forma de l'assetjament sexual, una experiència de la qual poden parlar amb ple coneixement moltíssimes dones, que han hagut de patir alguna de les seves manifestacions.

De tot aquest panorama, que presenta fronts diversos pels quals cal avançar conjuntament, n'hi ha un altre que també resulta literalment incomprensible: és el tema de la bretxa salarial, és a dir, de la situació d'aquelles dones que, fent la mateixa feina que els homes a l'empresa o a la fàbrica, cobren un sou inferior. És una realitat que xoca brutalment amb la imatge d'una societat que es vol avançada, que parla tot el sant dia de modernització, de noves tecnologies, de grans reptes de futur que ja són a la cantonada. Mentrestant, però, vet aquí que, sumant els ingressos anuals, és com si moltes dones treballessin dos mesos a l'any de manera gratuïta. Sembla mentida que no se'n parli més, que una discriminació com aquesta no hagi suscitat iniciatives legislatives i de govern que hi posin terme d'una vegada. Com sembla mentida que els empresaris considerin normal un tracte diferenciat d'aquestes característiques.

Aquests setmanes, precisament davant la proximitat de la diada d'ahir, se n'ha parlat una mica més, i hem conegut estadístiques que ens deixen literalment estupefactes. Segons l'Agència Estadística Europea (Eurostat), els homes guanyen un 16% més que les dones a la Unió Europea. A Espanya, la diferència salarial entre homes i dones se situa en el 14,2%, per sota de la mitjana europea però encara lluny dels països més igualitaris. Les diferències s'accentuen a l'hora de la jubilació: de mitjana, elles perceben un 37% menys de pensió. I, enmig de les dades, ens desconcerta la que correspon a Alemanya, que és la principal economia del nostre continent i on les dones guanyen un 21,5% menys que els homes.

Tot plegat configura una realitat que ens transporta a l'època de l'esclavisme, de la inexistència del sufragi universal, de la imatge tradicional de la dona submisa, sotmesa i en silenci. És increïble que s'hagi avançat, potser amb empentes i rodolons, en tantes facetes de la nostra vida quotidiana i, en canvi, es perpetuï diàriament una bretxa tan discriminatòria.

La veritat és que les notícies que ens arriben cada minut d'arreu del món conviden quotidianament a la desesperança. Sovint pensem que no hi ha gaires motius per tenir una visió optimista de la humanitat. I ara mateix, arran del 8 de març, se'ns planteja davant els ulls una imatge que costa de creure: encara avui, fins i tot en els països que es consideren avançats, les dones reben la violència física de molts dels seus companys, són assetjades sexualment en molts àmbits socials i cobren per sota del que es mereix el seu treball. Una conclusió realment desoladora.