11 de març de 2018
11.03.2018

Monzó

11.03.2018 | 07:03

A l'escriptor Quim Monzó (Barcelona, 1952) li han atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Els seus textos formen part de l'imaginari de més d'una generació. Una narrativa concisa i directa que a molts ens remet als anys vuitanta, quan, publicant a Quaderns Crema, va començar una trajectòria apassionant: posar al dia la llengua catalana. Una llengua que, en molts aspectes, repressió a banda, havia estat massa encarcarada. Monzó obria el focus i creava una escriptura urbana i desproveïda d'afectacions. Parlava de situacions reconeixibles, a les quals, i amb sentit de l'humor, seguia una rambla plena de ironia que desembocava al mar de la modernització. Va aconseguir escalar la cima de la transversalitat i tant el llegien els pares com els fills. Ha estat també un traductor impecable que ha trobat el to i el ritme adequat a autors com Truman Capote o Mary Shelley, trobant un nou tremp a la llengua. L'escriptor, tant en els llibres, sobretot els de contes, i en els escrits als diaris, és una referència que amb el temps ha consolidat un estil i ha creat escola. Un talent que domina el primer pla i que, inclús en els experiments formals, sap trobar la mesura precisa per explicar i, alhora, suggerir. Gràcies als seus articles, alguns vam conèixer l'univers de clàssics com Francesc Trabal o Narcís Oller, autors amb els que, de vegades, hi ha coincidit a l'hora de bastir alguns dels seus relats; convertir-se en una baula renovada de la cadena narrativa catalana. En cada època hi hauria d'haver un escriptor com ell, que, de l'anàlisi de la realitat, inclús la més vulgar o quotidiana, en sostreu bellesa, inquietud o sàtira. Seria un premi Nobel perfecte. Monzó, forever young!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook