La caritas cristiana s'assembla molt, per no dir que és el mateix, a la compassió budista («I el meu cor va prendre la forma / d'un bol d'almoines», canta l'oncle Leonard). Ara bé, és mèrit dels mals capellans (i monjos) i de tota mena de feligresos acomodaticis, confondre ambdós conceptes amb el costum de donar una moneda al pobre i dir-li, a sobre: «I procuri no gastar-se'ls en vi». Vull dir que les almoines, molt escasses en general, fan el seu paper i que fingir escàndol perquè els d'Oxfam forniquessin amb putetes haitianes i perquè els empleats sirians de l'ONU oferissin a les refugiades menjar a canvi de sexe, és ignorar què buscaven els turistes homes d'Espanya en els anys del període especial de Cuba. Solidaritat, és clar: molt cabró hipòcrita.

L'Església Catòlica ha protegit pederastes recalcitrants perquè poguessin escapar de la justícia ordinària, però el treball de Càritas és generalment irreprotxable. Si no es va estremir davant els abusos sexuals contra actrius de Hollywood, esperi a conèixer el capítol «Com van abusar de mi i de les meves filles els cascos blaus de Tanzània». Sí, la condició del mico doblement savi, no és com per tirar coets, quin descobriment. Però desconfiïn dels que organitzen ordalies, i més encara ordalies contra els abusos sexuals, perquè un soldat, un pilot d'helicòpter o un distribuïdor de paquets de menjar va anteposar el centelleig de la seva pixa a les seves obligacions de socors.

Res més humà que les faltes, ni més necessari que l'ajuda a les víctimes de guerres i desastres i de la mala voluntat dels governs poderosos per posar un cert ordre en les seves zones d'influència. Després hi ha els mitjans de comunicació de masses, que actuen amb la lògica dels carrers gremials: aquí els juristes, allà els serrallers i quan toca neu, tots a Baqueira, el que, parlant de corruptes, reforça la percepció de la seva presència universal. I no m'estranyaria que Theresa May hagi destapat el cas Oxfam per estalviar-se el diners que, per llei, ha de lliurar a caritat. N'és molt capaç.