La dona del cotxet, el vell de la barba que canta o el jove que resa a l'entrada de l'hospital... Les persones amb addiccions i malalties mentals que viuen en la indigència ens corprenen. Hi ha una cursa periodística a Girona per retratar la penúria al carrer com a sinònim de bona informació. Però la pobresa la tenim al costat: jubilats, joves, treballadors i aturats, dones, llicenciats i sense estudis, immigrants i catalans.

Un 16% dels catalans amb més de 65 anys estan en risc d'exclusió. La pobresa crònica s'ha multiplicat per tres a Catalunya. A més, tenim 385.000 persones que no arriben a final de mes, tot i tenir un lloc de treball remunerat. Els treballadors precaris tenen entre dues i set vegades més possibilitats de patir depressió. Per això, amb la prova que la precarietat laboral és el vestíbul de la misèria, no podem acceptar-ho com a norma.

Però escriure bé no pot ser un objectiu literari: caiem en el narcisisme. A vegades, escrivint sobre algú fas literatura contra un altre. És una responsabilitat denunciar les injustícies, però no a costa de ser injustos amb els altres. En lloc de retratar la indigència econòmica convindria escriure sobre la misèria moral dels estaments polítics, empresarials i institucionals que davant la pobresa miren cap a un altre costat. Fent visible la pobresa al carrer, amaguem la pobresa a les llars i la ruïna moral dels qui dirigeixen aquesta societat.