Fa poc s'ha publicat el llibre Empantanados del qual és autor Joan Coscubiela, el que fou portaveu parlamentari del grup de Catalunya Sí que es Pot i que fa una anàlisi molt lúcida de la darrera legislatura. Jo crec que encerta quan no vol limitar-se a una anàlisi diem-ne «nacionalista» de les arrels del problema en què ens trobem immersos (de l'independentisme) i el relaciona també amb la crisis econòmica, la globalització i els problemes socials que comporta. Quan hi ha un moment de dificultats i problemes de canvi de paradigma, les receptes fàcils i utòpiques poden tenir gran acceptació però els problemes, molt més complexos, no es poden solucionar amb solucions màgiques. També encerta en l'anàlisi del que anomena les divisions mediàtiques Brunete i Ítaca per referir-se a la premsa cavernícola espanyola i a la processista catalana. La seva anàlisi punyent val la pena de llegir-la amb calma. Jo només voldria remarcar que, almenys en la part catalana (divisió Ítaca en el llibre), hi ha dues coses que voldria remarcar: que ha estat una acció coordinada, no fruit de periodistes i agitadors que anaven per lliure i que, per mantenir cohesionada la gent s'han dedicat a situar-los en una bombolla on rebien instruccions de què havien de fer i dir en tot moment. També diu encertadament que l'Espanya de les autonomies (una recepta que el 78 va ser efectiva) està en un punt mort per la combinació de dos factors: la voluntat re-centralitzadora dels governs (sobretot dels de dretes) d'Espanya i el desplaçament de la lluita política cap al greuge comparatiu entre CA arraconant a un segon terme la lluita pels drets socials i contra les desigualtats de les persones. I acaba amb unes pinzellades sobre possibles sortides, entre les quals destaca la seva defensa d'una reforma federal de la constitució feta amb mesura i partint del text actual. Tot i que, com no podia ser altrament, tinc algunes diferències amb el seu punt de vista en recomano la lectura perquè el llibre fa pensar i no dona consignes, sinó que presenta idees, reflexions i això ja és una novetat en aquesta Catalunya, Espanya i Europa que n'està tan necessitada.
Però més enllà de les reflexions la vida continua i si l'anterior legislatura va ser surrealista (tal com ho descriu molt bé Coscubiela en el llibre), les propostes actuals dels independentistes continuen essent-ho. Ens proposen una divisió del govern entre un «consell» a Brussel·les que no se sap quines competències tindria i un govern aquí que a dia d'avui no sabem quin programa pensa aplicar. Si tenir un «consell» a l'exili ja és irreal en un estat democràtic, seguir les discussions sobre un possible pacte de govern aquí ho és més (si és que és possible) perquè les discussions que avui llegim als diaris es basen en:
1.- Cap idea sobre el programa, només paraules altisonants sobre implementar la república no proclamada però que «existeix» (almenys en algun racó d'alguns caps) com en un joc de miralls on hi ha un doble llenguatge que combina realitat i desig. Cap idea de negociació amb l'Estat ni de diàleg amb les forces no independentistes presents al Parlament.
2.- Proposta de president «interí» perquè els noms que estan sortint poden tenir un recorregut curt perquè tenen moltes probabilitats de ser inhabilitats. Avui ja molts parlen, sense embuts, de la possibilitat de tenir diversos presidents al llarg de la legislatura.
3.- La discussió més dura ens diuen que és la de qui dirigirà els mitjans de comunicació. En això sí que el procés és realista. En cap cas perdre el control de TV3 i Catalunya Radio (la divisió mediàtica Ítaca en el llenguatge Coscubiela), una peça clau per mantenir la ficció en què ens trobem, per mantenir uns mitjans de comunicació clarament partidistes, tendenciosos, propagandístics.
Fa uns dies el Times deia que una solució podia passar per alliberar els polítics empresonats i que el govern espanyol i les forces polítiques catalanes negociessin. Ho firmaria ara mateix, però mentre els independentistes catalans no facin autocrítica, s'atreveixin a defensar en públic el que diuen en privat i no siguin capaços de dialogar amb totes les forces presents al Parlament i el govern del PP segueixi enrocat a no afrontar el problema i desviar-lo a la justícia, em sembla del tot inviable. Sempre he esperat i desitjat que algun dia la negociació lleial sigui possible i retornem a la política i a solucionar els greus problemes que Catalunya té avui. I crec que Coscubiela coincidiria amb mi que aquesta negociació hauria de tenir molt present els temes socials i les desigualtats, tenir molt present els que més pateixen la crisi si vol ser efectiva.
