Vaig arribar aquest dia al diari i m´esperava una pintada de benvinguda a la porta: «Albert Sole... Vigila tu espalda». No sé on arribarem. Abans els pinxos eren més eficients i procuraven escriure bé el nom de l´amenaçat. Soler, coi. Soler, amb erra, ho recalco per si em llegeixen. I això que primer no vaig pensar que fos cap amenaça, però de tan insistir-hi, els companys em van acabar convencent. Jo estava segur que era cosa de la meva doctora, una metgessa molt eficient que quan no em localitza, em fa arribar els seus missatges de la manera que sigui. És molt capaç de fer pintades arreu perquè no oblidi vigilar l´esquena, que ja tinc una edat i m´entesto a anar al gimnàs cada dia. Qualsevol dia, vaig pensar, arribaré a la feina i em trobaré una pintada recordant-me que vigili el colesterol o la tensió. Això em passa per haver-li confessat que no sempre obro els emails del departament de Salut, ara la dona s´assegura de fer-me arribar les instrucions per la via que sigui.

Com a amenaça, realment la cosa no donava la talla. No sé qui seria l´autor ni què volia -una altra errada, realment devien ser amateurs-, però de les imatges de les càmeres de seguretat es descartava cap perill: tot i anar tapades, les dues persones que van fer la pintada feien una impressió més aviat patètica i miserable, impossible despertar en mi res que no fos pietat, potser riure, per descomptat mai temor.

Al vespre, estava encara rient de la pintada, quan la manifestació del Dia de la Dona va passar per sota del diari, i les nenes que l´encapçalaven es van aturar a cridar una estoneta «Albert Soler, ni oblit ni perdó». Són entendridores. En aquest cas no puc més que estar d´acord amb elles. Efectivament, vull que no m´oblidin mai, que tinguin sempre present que quan perpetrin una capullada seran objecte de mofa i befa per la meva part, exactament igual que si la perpetrés un home, mirin si soc partidari de la igualtat. I vull també que no em perdonin, millor dit, ho exigeixo, ja que el contrari significaria que tinc alguna cosa a perdonar. Ja només faltaria que algú que es dedica simplement a escriure, necessités fer-se perdonar per la primera carcamal analfabeta -o el primer, no sé si he dit que estic per la igualtat- que no entén el que llegeix. O sigui que sí: que Albert Soler, ni oblit ni perdó. I que duri.