Un noi baixava les escales del metro amb una visible desesperació. El vehicle estava aturat a la via i devia tenir un particular interès per agafar-lo. Però en el darrer moment, les portes es van tancar, deixant-lo amb un pam de nas. La seva reacció va tenir un punt de lògica teatralitat. Donant una pontada de peu a la porta, va exclamar: «Per què? Sempre igual, hòstia!». Aquest noi anònim forma part d'un subgrup d'humans que pateix una maledicció molt estesa: aquella que ens aboca a petits fracassos quotidians que potser semblen molt nimis per segons qui, però que en funció del context i l'oportunitat tenen un indiscutible alè tràgic. Quantes vegades a la setmana us trobeu amb el vostre autobús marxant de la parada quan ja no teniu temps d'atrapar-lo? Quants ascensors us heu trobat a una dotzena de pisos del que esteu vosaltres? Aquest drama no només afecta la mobilitat. Quants cops us ha plogut poc després d'estendre la roba? Quants ordinadors s'han reiniciat per fer actualitzacions quan més els necessitàveu? Hi qui parlarà d'atzar o infortuni; d'absurds o de coincidències. També de Murphy, aquest que va inventar una llei que serveix per justificar-ho gairebé tot, però que no resol absolutament res.
En realitat, aquells a qui la vida regala aquests meravellosos moments de frustració tenen tota la sort del món. M'explico. Un dels principals problemes de la modernitat és aquesta angoixa permanent per complir unes expectatives quotidianes basades en la immediatesa. Vivim amb una agenda mental i física que sovint ens determina en excés el nostre trànsit horari, com si tinguéssim restringida la possibilitat d'estar sense fer res. Per tant, quan se'ns tanca una porta de metro, quan se'ns escapa un autobús, quan hem d'esperar un ascensor, no perdem res: guanyem temps. Són segons, o minuts, que podem dedicar a això ara tan estrany de perdre'ns en els nostres pensaments, o perfilar idees que ajornem per imperatiu laboral, o disparar la imaginació reprimida per les lloses de la quotidianitat.
És a dir, que no és que la realitat diària us boicotegi, sinó que us dona el poder de tenir uns moments per a vosaltres, per fugir de la sensació que aneu teledirigits al lloc on se suposa que heu d'estar. Ha de ser això, perquè si no ho és, de debò, qui és el graciós que manipula metros, autobusos i ascensors, el temps i les màquines, per convertir-te la vida en una punyetera gimcana?
