Hi ha infraestructures que sense saber ben bé per què arrelen en l´imaginari popular com quelcom proper, familiar, de casa, malgrat que alguna d´elles té molt poc de populars i en molts casos no són ni accessibles. L´any passat celebràvem els 50 anys de l´aeroport de Girona i enguany, el cinquantè aniversari de l´embassament de Susqueda. El primer ha estat durant dècades un destí per a milers de gironins que volien veure en primera persona com aterraven i com s´enlairaven els avions, quan aquests eren, per a la majoria, quelcom inaccessible.

Precisament, quan l´avió és molt més proper a totes les butxaques és quan l´aeroport ha entrat en una mena d´allunyament d´aquell concepte d´infraestructura estimada i de referència. Avui ja no conec ningú que vagi a veure enlairar o arribar avions, si no és que marxi de viatge o que esperi algú. L´ús habitual fa perdre l´encant d´algunes infraestructures que havien estat una icona i que ara només son un servei com qualsevol altre, com les autopistes o com el ferrocarril.

En canvi, Susqueda segueix mantenint totes aquelles percepcions d´indret especial, de quelcom únic a les comarques gironines, on la majoria de ciutadans no ha tingut mai, ni tindran, l´oportunitat d´accedir-hi, de veure per dintre una infraestructura que es va construir seguint la pauta d´aquells espais que il·lustraven l´imaginari de les pel·lícules de James Bond. Encara que no ho sembli, l´interior de l´embassament, avui d´estil vintage, conserva un cert aspecte futurista. Tant és així que l´embassament de Susqueda ha estat protagonista de la ficció literària, com la que il·lustrava aquella novel·la de Miquel Fañanàs que va causar una gran alarma, quan l´any 83 va ser reproduïda en un espai radiofònic, simulant el trencament de l´embassament. De fet, em consta que Fañanàs ens presentarà aquest Sant Jordi una revisió de la seva obra, coincidint amb el cinquantè aniversari d´aquest pantà que 50 anys més tard no ha perdut el seu encant, ni tampoc el seus misteris.