L'exposició Joan Ponç. Diàbolo, després d'haver ocupat La Pedrera, a Barcelona, ha arribat al Museu d'Art Modern de Ceret. Comissariada per Pilar Parcerisas, ens mostra un retaule de creacions esplèndides del pintor més màgic, enigmàtic i visionari de Dau al Set.

Resulta difícil restar indiferent davant del diàleg harmoniós que s'estableix entre el seu oli Nocturn, una fantasia pagana i lluminosa, i el meravellós poema de J.V. Foix que el custodia. Aquesta simbiosi no és gens estranya: Ponç va crear escenes, ambients i personatges que lligaven bé amb textos d'altres escriptors tan potents com Brossa, Cervantes, Kafka o Luis Goytisolo.

Sortint de l'exposició, val la pena comprar Caminando con Joan Ponç, el llibre de memòries de Mar Corominas, vídua de l'artista. Recull quinze anys de vida quotidiana entre Cadaqués, la Roca, Ceret i Sant Pau, narrades amb veu sincera i mirada neta. No hi falta la coneguda discussió amb Dalí, on el va titllar de puta per les seves vel·leïtats comercials. Anècdotes al marge, Corominas ens deixa clar que Ponç pintava per combatre la buidor existencial.

Ponç va ser un pencaire de pedra picada. Un lluitador. Un creador lliure, honest i turmentat. A diferència d'altres companys de Dau al Set, no es va voler comprometre amb l'esquerra. Un cop, a Alemanya, li van preguntar si vivia a l'Espanya de Franco i els va respondre que no, que ell vivia a la de Velázquez i Goya. Ironia i realisme màgic a parts iguals.