Després d'haver seguit (beneïda internet) les sessions hagudes fins ara, a la Comissió per a l'avaluació i modernització de l'Estat autonòmic del Congrés dels Diputats (la novena va tenir lloc el passat dia 7) queden dues sensacions molt amargues. La primera és la manca de coherència i solidaritat amb la qual s'ha desenvolupat l'experiment que anomenem l'Espanya de les Autonomies (CA) i el seu finançament. La segona és la manca d'interès i preparació, fins i tot al nivell d'absència física i intel·lectual, que la majoria de diputats han mostrat en les seves intervencions en una qüestió tan clau com és aquesta per al manteniment o modificació radical d'un Estat que avui coneixem com a Regne d'Espanya. Aquestes mancances s'han fet molt més evidents quan els nostres diputats intenten debatre amb els compareixents, que afortunadament van al Parlament amb intervencions ben preparades i l'única pega, si n'hi ha alguna, és mostrar-se excessivament diplomàtics amb un auditori parlamentari que sembla no tenir idees. Allà el míting, propi del micròfon periodístic, no els serveix.

Ja amb l'escoltat pot afirmar-se que l'actual desastre financer del nostre sistema autonòmic no és una maledicció del cel, sinó la confluència d'una sèrie d'ineptituds i fal·làcies que el temps i la crisi econòmica han posat de manifest davant la irresponsabilitat de la classe política. Per començar el diagnòstic, anem amb les normes que ens hem donat a nosaltres mateixos per tirar endavant un procés de descentralització, que altres democràcies porten endavant amb cura exquisida. Avui ja ningú pot negar que, en contra d'elementals principis democràtics, la nostra classe política ha anat creant una distribució competencial molt difusa, amb una concurrència de normes molt imprecisa per a una mateixa matèria que ha generat ineficiències sense conte per al funcionament d'un sistema econòmic .

L'Estat, per la seva banda, ha decidit ser irresponsablement còmode, limitant-se a recórrer a una legislació bàsica amb interpretació extensiva dels principis constitucionals que suposadament els emparen; al mateix temps que ha governat des de Madrid no ha renunciat a la seva capacitat per realitzar inversions i atorgar subvencions en matèries que no són necessàriament de la seva competència (el quèe ha passat amb Catalunya i Euskadi és paradigmàtic: la Constitució com a gran argument i inversions d'acord amb les negociacions amb els partits nacionalistes).

Per la seva banda, les comunitats autònomes han recorregut a uns estatuts d'autonomia que de forma una mica infantil busquen esbojarradament ampliacions competencials que ningú sap com finançar. Enmig, els ajuntaments, obligats a estendre les seves competències per cobrir obligatòriament els buits que Estat i comunitats autònomes deixen. La sobrecàrrega de l'activitat d'interpretació del Tribunal Constitucional estava cantada i així hem patit períodes dilatats d'incerteses normatives, que tantes conseqüències han tingut (de nou l'exemple de l'Estatut català).

La conseqüència perversa d'aquest marasme normatiu és que els polítics han decidit no interioritzar consideracions pròpies d'una assignació eficient dels recursos públics, cosa poc menys que canalla. Han viscut aparentment feliços amb: un solapament de funcions entre administracions; desaprofitament de les economies d'escala, d'abast i de proximitat; incertesa i inseguretat jurídica que impacta negativament en les decisions dels agents econòmics; dilució de responsabilitats i dèficit de rendició de comptes davant el flagrant desconeixement de l'opinió pública sobre les funcions dels diferents nivells de govern. Un segon gran fracàs ha estat el procés de presa de decisions. A diferència d'altres països europeus, el Senat no actua com una veritable cambra de representació territorial i el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) no propicia la corresponsabilitat de les comunitats autònomes. Al CPFF, el més habitual és la confrontació quan no la pura desqualificació de dos blocs _Estat/CA_ i un clima de desconfiança mútua que es tradueix en deficiències i falta de transparència en la governança de les reunions. Cal afegir el sistema de votació (un repartiment de vots al 50% entre govern i comunitats) i l'escàs pes d'elements tècnics objectius de suport a les decisions. Seguint amb el « qué hay de lo mío», predominen les relacions bilaterals de l'Administració Central i les comunitats autònomes davant de mecanismes multilaterals de decisió, i això malgrat haver conclòs els processos de traspàs de les principals competències.

En resum, s'ha enverinat la convivència entre espanyols i la solidaritat entre territoris, abusant d'un procés de presa de decisions que no està orientat a la formació de consensos, ni a la cooperació entre els diferents nivells d'administració. Catalunya com a exemple.

La tercera via d'aigua és el marc d'indisciplina fiscal que fomenta l'incompliment de les regles (si s'hagués complert l'amenaçat, la Generalitat Valenciana estaria sota un article 155 financer des de fa anys). Les deficiències en el disseny i aplicació de regles són òbvies: normes simultànies sense jerarquies i no consistents entre si; dificultat en el seu compliment; manca de criteris tècnics i de transparència en la metodologia utilitzada en el repartiment vertical d'objectius variabilitat i en el nivell d'exigència; excessiva discrecionalitat en l'aplicació de les regles fiscals i pèrdua de la gradualitat de les sancions; canvis no explicats a l'hora de mesurar les regles; inequitats en els sistemes de finançament entre entitats locals i comunitats autònomes i entre elles (dualitat sistema foral-comú i diferències entre les del propi sistema comú). Les conseqüències d'aquest conjunt d'inconseqüències ja han saltat a la cara de tots els espanyols: pèrdua de credibilitat del marc fiscal; debilitat de l'Estat per a exigir el compliment de les regles; desafecció de les comunitats autònomes i incompliments generalizats. Per explotar els guanys potencials d'eficiència econòmica d'un model descentralitzat es requereix un marc normatiu sofisticat amb elevada qualitat institucional i política. Malauradament, no n'hem sabut.