Els joves i els vells porten en guerra des de l'any quaranta del principi, quan els primers homes i dones van aconseguir la vellesa i els segons i segones, la joventut. Abolides moltes precaucions socials per compensar la pèrdua de vigor de la gent gran, quan s'acabi la guerra entre homes i dones la lluita entre vells i joves ens tindrà molt entretinguts mentre prossegueix el saqueig econòmic en marxa. Dividits per edat i sexe ho passaran fatal els vells verds que eleven el fàstic juvenil i femení al quadrat.

Als joves que no treballen ni estudien se'ls anomena «ni-nis» i molts els critiquen. Als vells que no treballen ni estudien se'ls diu pensionistes i la societat està amb ells, encara que això no impedirà que genis dels bancs centrals donin les ordres precises per desvalisar-los i així joves i vells quedaran igualats en el tercer «ni», que ni es nomena. «Ni estudien, ni treballen, ni cobren». Una altra victòria de la llibertat i la igualtat.

Els vells del futur no podrem cobrar la pensió perquè els joves del present ni treballen ni cobren. Això succeeix a Espanya de manera especial perquè la legislació laboral ha estat sensible al fàstic que fa contractar i pagar personal, tret identitari que cantaríem en l'himne si tingués lletra. Quan es pensa que els impostos paguin la diferència s'està dient que els que contracten de merda i no paguen impostos quedin exempts d'arreglar la situació que estan creant.

Davant la provada inutilitat d'acudir als òrgans de representació convé crear una llista de noms i domicilis particulars dels veritables responsables per les rondalles reivindicatives i no perdre el temps en jocs de llenguatge, imatgeria i simbolisme, també tan espanyols.