La presó permanent revisable, cadena perpètua per als profans, està avui vigent tot i els intents del Govern per fer veure que es disposa a implantar-la ex novo. Els assassinats brutals perpetrats en els tres últims anys s'han produït sota tan extrema legislació. Si els assassins desconeixien l'amenaça d'una vida sencera entre reixes, aquesta perpetuïtat és estèril. I si eren coneixedors de la condemna absoluta en el moment de matar altres éssers humans, la situació empitjora per als legisladors. Els paladins de la mort en vida, que per pensadors com Jean Daniel supera en duresa a la pena capital, no han d'exhibir la seva virilitat indubtable sinó explicar per què se segueixen cometent crims abominables amb aquest dissuasiu infal·lible. Per exemple, un argument de pes contra la tortura és que no aconsegueix els objectius perseguits, encara que Trump sostingui el contrari.

Imaginar si més no que els assassinats recents s'han comès perquè s'albirava al lluny la retirada de la cadena perpètua, enllaçaria la truculència amb una desraó inimaginable fins i tot en els partidaris d'intensificar indefinidament els càstigs. Espanya ha baixat de 500 a 300 assassinats l'any sense necessitat de cadena perpètua. Amb menys de tres milions d'habitants, Chicago arriba a aquesta xifra en sis mesos, tot i la presó vitalícia i la pena capital vigent fins fa poc. La inoperància de la permanent revisable no rau en els enduriments de cara a la galeria i contra l'estadística, sinó en què s'accentua el càstig sense una millora social.

La crònica negra no ha millorat des que Rajoy protagonitzés un acte presidit amb un cridaner rètol de «Presó Permanent Revisable». A partir de la comprensió i l'alleujament en la mesura possible del seu dolor, tampoc és acceptable que el pare de Diana Quer avisi PSOE i Podem de les conseqüències electorals de negar-se als enduriments. En aquest moment no actua com a víctima sinó com a polític, i no dels més exemplars. En democràcia, no mereix morir ni qui no mereix viure.