Caminava pel carrer en què havia nascut el meu pare, evocant les vicissituds de la seva existència i els dies que van precedir la seva mort, quan vaig veure caure des d'un cinquè o sisè pis un test que, si algú no ho remeiava, li obriria el cap a una dona que arrossegava un carret de la compra i que es trobava a un pas de la vertical de la caiguda. Vaig dir mentalment: «Papa, fes alguna cosa». El test, com impulsat per un sobtat cop de vent, es va desviar els centímetres necessaris per evitar la dona. El succés em va posar a la vora del desmai, de manera que vaig entrar a la primera cafeteria que em va sortir al pas i em vaig asseure a la barra, que estava molt tranquil·la. Vaig demanar una aigua amb gas i vaig romandre en silenci, atent als sons que procedien de l'interior del meu propi cos. En pocs minuts, vaig aconseguir tal grau de concentració que si el meu pare o qualsevol altre fantasma s'haguessin desplaçat, no sé, des dels pulmons al fetge, hauria advertit de seguida la seva presència. Però no vaig escoltar res, excepte el martelleig del meu cor i algun so orgànic procedent de les entreteles de l'aparell digestiu.

Malgrat això, vaig preguntar mentalment: «Papa, ets aquí?». I vaig estar atent a la resposta, que no vaig aconseguir escoltar perquè en aquell moment la cafetera, accionada pel cambrer, va començar a emetre un soroll infernal. Cessat l'estrèpit, vaig tornar a preguntar, però ja havia perdut l'estat de concentració anterior i no vaig ser capaç d'escoltar res. Vaig sortir al carrer i vaig continuar caminant amb expressió nostàlgica. Llavors, va sonar al meu cap la paraula «turmell» i un instant després em vaig torçar el dret en una irregularitat de la vorera. «Qui és per aquí?», vaig preguntar mentalment sense obtenir cap resposta. Coixejant per culpa d'un lleuger esquinç, vaig passar per davant d'un establiment de loteries quan em va venir al cap la paraula «quatre». Vaig entrar i vaig comprar un dècim acabat en aquest número, a més de quatre apostes per a l'euromilió de l'endemà. No em va tocar res. Però quatre dies després ho vaig explicar tot a la meva psicoanalista, que es va mostrar escèptica sobre les comunicacions amb el més enllà. Mentre parlàvem, vaig escoltar dins meu la paraula «quadre» i es va desprendre una pintura de la paret. Vaig preferir no dir res.