El tràgic desenllaç de la desaparició del nen Gabriel ha desembocat en un xou mediàtic, polític i social nauseabund. L'interès creixent que el succés havia generat durant les darreres setmanes entre una població emocionalment molt implicada, un cop ha estat tràgicament resolt, ha degenerat en un circ de morbo, especulacions i xafarderies que els mitjans de comunicació més sensacionalistes no han trigat a engegar. Fa vint-i-cinc anys el crim de les nenes d'Alcàsser va colpir igualment la societat postolímpica del país, sobretot els familiars de les víctimes, clar, però també bona part dels mitjans i dels seus consumidors, retratats tots com a traficants de desgràcies personals, i a uns investigadors que o no van saber gestionar la pressió social o van tirar massa pel dret, fet que explicaria, encara avui, que el cas romangui obert. La resolució del cas del petit Gabriel, lluny d'anul·lar el marge d'especulació, ha tornat a emfatitzar la falta de moral i de saber estar de la nostra societat.

La tertúlia és un gènere periodístic que s'ha pervertit durant els últims anys en favor d'una creixent frivolització de la informació i de la confrontació d'opinions suposadament expertes. De fet, m'atreviria a dir que, ara per ara, com més imbècils hi participin, més barbaritats diguin i més esbroncs muntin, molt millor. Informar ha deixat de ser rendible en benefici del marro, el rumor i la crispació. O dit d'una altra manera: el showbusiness ha entronitzat la desinformació. En aquesta línia, el contertulià ha deixat de ser l'expert que opina amb precisió quasi quirúrgica i un mínim discurs intel·lectual per passar a ser una mena de bufó amb la capacitat fonamental de generar polèmica. Ho hem vist aquests dies amb el seguiment del «cas Gabriel» i durant els últims mesos amb moltes tertúlies sobre «el procés» que s'han posat al nivell de xous volgudament trash com El Chiringuito o Sálvame Deluxe. S'ha desprestigiat definitivament la tertúlia i, encara més greu, el noble exercici de debatre i opinar amb l'altre?

La mort del petit Gabriel ens ha regalat dues imatges vergonyants més, també relacionades amb aquesta falta generalitzada d'ètica i de comunicació que ens defineix com la societat copròfaga i carronyera que som. La primera és el debat al Congrés dels Diputats sobre la derogació de la presó permanent revisable, una qüestió tan sensible que tractar-la ara, amb crims tan esfereïdors i recents a la cantonada, només serveix per constatar la repugnància il·limitada que poden arribar a generar els druides polítics que ens representen. Igual de fastigós ha estat veure tumults enfurismats exigint a les autoritats la mort, o coses pitjors, a l'assassina d'en Gabriel. Els ànims estan encesos, lògic, però d'aquí a anar amb torxes i forques a la casa del mad doctor a exigir el linxament del monstre n'hi hauria d'haver un bon tros. A no ser, clar, que continuem en temps de druides i de merda per sopar.