El veritable truc dels il·lusionistes, i dels carteristes, és distreure l'atenció. El prestidigitador fa que et fixis en el barret que ensenya amb la mà esquerra mentre la ma dreta viatja ràpidament a la seva butxaca. El lladre ens distreu amb una empenta o amb un mapa de carreteres en xinès mentre la seva mà viatja ràpidament cap a la nostra butxaca.
La mà que distreu i la mà que opera no són independents, sinó que formen part d'un mateix organisme regit per un mateix cervell. No podem dir que una no ha fet res i que tot ho ha fet l'altra. De la mateixa manera, no podem abordar la qüestió de les pensions fixant-nos només en les cotitzacions i en els nivells del fons de reserva, l'anomenada «guardiola de les pensions», ja que formen part d'un únic organisme regit per un únic cervell, i aquest organisme és l'Estat del benestar. O l'Estat, a seques.
Les pensions són un més dels pilars de l'Estat del benestar, al costat de la sanitat, l'ensenyament i, en teoria, la dependència. Són funcions que exercien les famílies i que s'han anat transferint a la cosa pública. Fa un parell de segles les famílies estaven quasi soles a l'hora de complir o pagar aquestes funcions: ensenyar als fills, guarir els malalts, tenir cura dels que ja no es podien valdre. Ara l'Estat en compleix una part important, i en general ens sembla bé, ja que la societat exigeix universitat gratuïta per a tothom, una sanitat universal sense llistes d'espera i pensions suficients per a una vida plena i autònoma.
A les famílies les misses sortien de treballar, a casa o a fora, i a l'Estat surten dels impostos. La història ens ha portat a què les pensions es paguin amb un tipus determinat d'impost sobre els salaris, les cotitzacions, però cap llei de la física universal no diu que hagi de ser així. Potser l'ensenyament es paga només amb l'IVA i la sanitat amb l'IRPF?
De fet, quan les cotitzacions no cobreixen les pensions, l'Estat hi injecta diners dels pressupostos generals, és a dir, de la resta d'impostos. I si el desequilibri persisteix i s'engrandeix, tal com apunten les projeccions demogràfiques, el recurs serà cada cop més gran.
Problema: cotitzacions desiguals paguen pensions desiguals, mentre que impostos desiguals financen serveis públics igualitaris, i qui en vol més, ho compra al sector privat. La gent que ha cotitzat per damunt de la mitjana no acceptarà fàcilment que la pensió no li compensi.
