18 de març de 2018
18.03.2018

Foc a terra

18.03.2018 | 06:30

Dissabte 17 de febrer. Tornava de l´Escala amb uns amics. De matinada. Dúiem plegats des de l´hora de dinar. Els dinars que s´allarguen fins a les hores petites tenen el color d´una prova puntuable per a la Ironman. Acabes exhaust, tonificat i feliç. Però dubto que el sòmines d´en Josef Ajram sigui capaç d´aguantar el ritme dels meus amics i jo, quan ens hi posem.
Vam dinar en un dels millors restaurants del món. Situat a la gola del Ter. Passada la mitja tarda, quan la sobretaula i el sol dequeien, els vaig dir que jo me n´anava a l´Escala. A presentar el llibre pòstum de Josep Pla Fer-se totes les il·lusions possibles. Al costat del seu esplèndid curador, en Francesc Montero. Els meus amics s´hi van apuntar. Havíem carregat de valent. Hi vam anar amb tres cotxes. Un no sap mai quan tindrà ganes d´esfumar-se.
A la presentació la mestra de cerimònies em va glossar i va dir malament el títol d´un dels meus llibres. Va dir que soc l´autor de La capsa és blava. És tot un gènere dramatúrgic, el de la glossa deformadora. En una altra ocasió, a Tamariu una regidora em va atribuir el colossal títol d´Escafarlumba d´Empordans.
Ja ho trobarem.
Jo veia els meus amics a tercera fila, concentrats i una mica riallers. Eren un quadre impagable. En acabat vam anar a sopar arran de mar i vam continuar carregant. Si ho han provat, això d´empeltar el dinar amb el sopar i el sopar amb el que se´n diuen les copes, sabran que arriba un moment que no es veu la llum al final del túnel. És més, arriba un moment que no es vol liquidar el periple festiu.
A les tres de la matinada vam enfilar cap a les cases respectives. Presentàvem una turca bonhomiosa, no som pas vailets, potser rèiem més del compte. Sant Sadurní de l´Heura, Torroella, Palafrugell, la comitiva de cotxes s´havia de separar. Vam aturar-nos en un camí vell per dir-nos adeu. Va ser quan un dels amics ens va dir, als altres:
– Hem de fer foc. Foc a terra. Això no es pot acabar així.
La vaig trobar la proposta més lògica de l´univers. Foc a terra. Feia fred. Alguns tenim cases amb llars de foc –a terra. La possibilitat del ressopó, torrades, xulles, allargar la conversa, escalfar-se, deixondir-se a poc a poc, a l´últim deixar de parlar i mirar el foc, caure rendits.
Com que som ciutadans amb relleu, se´ns va activar la glàndula de la responsabilitat (familiar, laboral, salutífera, tant és), i ho vam deixar córrer. Sap greu, en tot cas, perquè un foc a terra al costat dels amics no és una cosa que passi gaire sovint. No sé si hauríem cremat fotografies del rei espanyol. No ho crec pas. Més aviat ens imagino profunds i planers alhora, amb els ulls molls de gratitud. Per tantes hores d´amistat ininterrompuda, gràcies a un simple, extraordinari foc a terra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook