18 de març de 2018
18.03.2018

EL PREGÓ DE SETMANA SANTA

18.03.2018 | 06:30

Ens trobem ja a les portes de la Setmana Santa i dintre de pocs dies podrem escoltar el corresponent Pregó, que és com la introducció immediata als dies sants. Encara que ja l´Església ens invita des del dimecres de Cendra a preparar-nos per celebrar la Pasqua de Resurrecció, que és la gran festa de la cristiandat. Al llarg de la història en el Pregó de la Setmana Santa hi podem considerar tres etapes. Tot i tenir sempre la mateixa finalitat, es diferencien sensiblement en la seva forma i en el seu contingut. I molt especialment en el protocol que l´acompanya.
En els temps més reculats, amb una antiguitat de segles, el Pregó es feia al carrer. Un empleat de la corporació municipal, el pregoner o nunci, recorria el centre urbà i en les places o en les cantonades de determinats carrers, llocs que ja estaven prefixats pel costum, llegia el Ban de l´Ajuntament amb la invitació a celebrar la Setmana Santa. S´hi afegien les prescripcions que es fixaven per fer-ho amb la dignitat que la celebració requeria. Un toc de trompeta reclamava l´atenció dels veïns, que en sentir-lo treien el cap a les finestres o sortien dels seus domicilis per fer rotllana entorn del pregoner i escoltar el que proclamava, amb un to invitatori i també autoritari. S´anunciava la proximitat de la Setmana Santa i s´invitava els ciutadans a participar en les celebracions i a comportar-se per no trencar el capteniment i la seriositat que havia de ser la nota distintiva d´aquests dies. S´invitava; però també s´imposaven algunes obligacions i es fixaven certes prohibicions. Els veïns havien de netejar el carrer del davant de les respectives cases, per on haurien de passar les processons. Durant els dies sants s´havia de guardar un respectuós silenci. No es podrien celebrar festes ni espectacles profans. En realitat l´àmbit urbà s´havia de mantenir en un aspecte semblant al de l´interior dels temples. Algunes d´aquestes disposicions, pel que es refereix a la celebració d´espectacles i ballades, ja regien des del començament de la Quaresma. Precisament l´origen dels actes de diversió i xerinola propis del Carnaval es deuen a aprofitar per divertir-se, abans de les llargues setmanes de penitencies i de supressió de determinades celebracions profanes.
Una segona manera d´anunciar la Setmana Santa amb un Pregó, la trobem en les primeres dècades de la segona meitat del passat segle vint. L´acte es revestia d´una gran solemnitat. El seu marc era el Teatre Municipal. Els assistents omplien totes les localitats, tant de la platea i de les diverses plantes com de les llotges. A l´escenari es disposava la taula presidencial, darrere la qual un escamot de manaies feien guàrdia d´honor. A l´hora en punt, quan tot el recinte estava ple de gom a gom, se sentia la veu potent i autoritària del cap de protocol de l´Ajuntament que proclamava: «Su excelencia Reverendísima» (eren temps en què en tots els actes públics la llengua era el castellà). Tothom es posava dret i entrava el senyor Bisbe, acompanyat de les autoritats civils i militars, del President de la Junta de Confraries i del pregoner. Avançant pel passadís central de la platea, el prelat anava impartint benediccions a dreta i esquerra. Pujaven a l´escenari i anaven ocupant els seients corresponents darrere la taula presidencial, mantenint un rigorós ordre protocol·lari, atents a les instruccions que anava donant el cap de protocol.
Obria l´acte el President de la Junta de Confraries i a continuació el Pregoner pronunciava el seu eloqüent parlament. El Pregoner era un personatge vingut de fora, generalment de Madrid. En algun cas també de Barcelona. Una personalitat destacada i que pogués aportar quelcom important per a les terres gironines, una carretera, un pont, un pavelló esportiu, una subvenció per a activitats municipals o provincials. O simplement que el nom de Girona es fes present en les altures governamentals. En aquells mateixos temps un altre personatge feia acte de presència en la nostra Setmana Santa, era el «Hermano Mayor», un nom que no sabria com traduir al català, ja que no em sembla que coincideixi amb el concepte que nosaltres tenim de «germà gran». La seva personalitat era semblant a la del pregoners, i el motiu del seu nomenament també tenia la mateixa finalitat.
El contingut del Pregó podia ser que es tractés d´una veritable peça literària, cosa poc corrent. Més aviat era una manera de sortir decentment del pas i complaure les forces vives de Girona i província. I potser després, des del seu lloc de responsabilitat, faria alguna gestió en benefici del nostre territori. Naturalment que també parlava del que és essencial de la Setmana Santa; però en cap cas es podia comparar a una homilia com pot ser el cas d´algun dels pregons d´aquests darrers anys. Un estil més adient tenia el breu parlament del senyor Bisbe, que era amb el que es tancava el solemne i espectacular acte.
I referim-nos ara a la tercera etapa, al Pregó dels darrers anys, des de les darreries del segle passat, el qual té un caràcter ben diferent al dels que acabem de contemplar. Ara el local ja no és el Teatre. És més reduït, menys ostentós; però molt digne. No hi ha manaies. Ni proclamacions altisonants. El pregoner és un gironí o una persona molt propera i vinculada a Girona. No s´espera que ens arregli cap carretera ni que promocioni la ciutat. El contingut es concreta al que és essencial en la Setmana Santa. I en molts casos es pot comparar a una homilia. S´adapta al que és ara la Setmana Santa. Amb el pas del temps moltes coses van canviant i la Setmana Santa no podia ser una excepció. S´ha mantingut i sens dubte s´ha millorat el que és essencial. I han canviat alguns rituals i moltes exigències protocol·làries. Abans molts comportaments i moltes actituds s´imposaven; mentre que ara el que s´ha mantingut no s´imposa sinó que es proposa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook