Una vegada vaig tenir una conversa desigual amb un membre de la secreta de la Guàrdia Civil sobre la pena de mort. La conversa era desigual perquè ell m´interrogava i jo era l´interrogat. Era sobre unes publicacions ciclostilades sense dipòsit legal ni peu d´impremta. «Impresos ilegales», segons la terminologia penal amb què m´advertia. Les publicacions, d´altra banda innocents (de l´escoltisme), incloïen un text contra la pena de mort, i el guàrdia em deia: si maten la teva mare, no voldràs que matin l´assassí? L´home se´n feia creus, de la meva resistència a avalar l´ull per ull (tots cecs). Això passava als anys setanta, amb el dictador viu i afusellant, i quatre dècades llargues més tard ja no es parla de la pena de mort. Forma part d´aquelles coses que no es diuen encara que es pensin (excepte a les clavegueres electròniques, on s´escriu sense pensar). Però a banda de conviccions ètiques sobre el dret a llevar la vida dels altres i de la igualació moral amb el criminal, vaig dir al guàrdia el mateix que aquests dies diuen les persones més sensates: que no es podia legislar sobre la pena de mort a cop calent, quan no és la raó sinó la indignació la que s´expressa. Els dietistes aconsellen que no entris al supermercat quan tens gana, perquè compraràs productes rics en calories buides, fatals combinacions de greixos i carbohidrats, en lloc de fruita, verdura i proteïnes de qualitat. De la mateixa manera no s´ha de discutir sobre el codi penal quan l´estómac té fam d´escarment. Però això és el que ha passat aquesta setmana. No han estat només els programes d´escombraries televisives els que han combinat la discussió sobre la cadena perpètua (oficialment, «presó permanent revisable») amb el relat detalladíssim del cas del petit Gabriel, i amb les benediccions de l´audiència («el públic perjudica la televisió?», es preguntava Umberto Eco) han posat els fonaments per a una gran cerimònia de linxament massiu. També el Congrés dels Diputats ha tingut la indecència de no suspendre el debat sobre la cadena perpètua per tal que no es dugués a terme en unes condicions de manca evident de serenitat. Amb familiars de víctimes clamant venjança des de la tribuna de convidats, la dreta ha usat el seu dolor com a arma populista contra les esquerres, de la mateixa manera que fa uns anys utilitzava el dolor per les víctimes del terrorisme. I Ciutadans ha fet un viratge tàctic per apuntar-se a la confraria del gar­rot. Són espavilats.