Aparcat en segon pla el conflicte a Catalunya, des del començament d´any un grup amb capacitat de pressió ha aconseguit col·locar les seves preocupacions al centre del debat: es tracta dels pensionistes, col·lectiu de gairebé nou milions de votants (bé que ho sap, el partit en el Govern), que ha protestat de manera activa per fer valer les seves reivindicacions. Les preguntes a formular-se, davant les seves demandes, són dues: estan tan malament, en relació amb altres estrats socials, després de la crisi del període 2008-2013? Són assumibles les seves peticions?
Si mirem les dades, comparades amb les dels països de l´OCDE, la resposta a la primera pregunta és negativa. Per exemple, entre els 34 països d´aquesta organització, després de jubilar-se, Espanya era on més queia el risc de pobresa, pel que fa al conjunt de la població. A més: mentre els jubilats que s´han retirat a Espanya, en els últims anys, perceben més del 80% del seu salari amb la seva nova pensió, països més rics (com Bèlgica o Alemanya) amb prou feines paguen al voltant d´un 40%.
Quant a la segona qüestió, la resposta és afirmativa (per exemple, si s´activessin mecanismes que perseguissin amb eficàcia el frau fiscal), però la majoria de solucions presenten costos. Per mantenir cert poder adquisitiu de les pensions, podria optar-se per pujar més les cotitzacions als treballadors o assumir certes prestacions (per exemple, les de viduïtat) via pressupostària... però tot això implicaria major càrrega impositiva per als empleats actuals. Que, recordem, haurien d´assumir-se sabent que rebran pensions menys generoses que les dels nous jubilats. No sembla que la solidaritat intergeneracional pugui forçar-se fins a aquests nivells, sense generar conflictes polítics.
