20 de març de 2018
20.03.2018

Els extrems es toquen

20.03.2018 | 07:17

Hi ha opinions d'independentistes fanàtics o d'unionistes intolerants que lloen la hipotètica coherència del discurs dels cupaires, organització sempre a punt per enviar polítics de l' establishment a la paperera de la història.

Per a aquestes persones, la formació assembleària representa el súmmum de la puresa ideològica, inassequible al desànim, que es tradueix en consignes irreductibles, acompanyades per una crida a la mobilització popular.

Aquestes apreciacions superficials no valoren amb suficient rigor les contradiccions internes d'un conglomerat de plataformes d'esquerra independentista, sectària i presonera d'un infantilisme revolucionari que imagina la victòria dels oprimits a l'abast de la mà, malgrat una relació de forces desfavorable.

En la realitat, en la prova de foc de teixir aliances després de les eleccions del 27 de setembre de 2015, la CUP va optar per la «unitat del sobiranisme» i va arraconar la «unitat de classe». És a dir, primer la independència, i qui sap quan, el socialisme.

En efecte, les dues grans famílies de la CUP, Endavant-OSAN i Poble Lliure, van donar suport a JuntsxSí, en la investidura de Carles Puigdemont, després de defenestrar Artur Mas, i també van votar favorablement els pressupostos del 2017.

Tot i que Endavant-OSAN, amb Anna Gabriel com a figura més destacada, va qualificar els pressupostos «d'antisocials, liberals i continuistes», va passar per l'adreçador. Una prova més de la subordinació política al neoliberalisme de JuntsxSí.

Per contra la formació Poble Lliure, amb Albert Botran com a referent, no era partidària de posar pals a la roda, conformant-se amb resolucions més efectistes que reals.

Així doncs, ambdues organitzacions van assumir la responsabilitat de sostenir el govern de JuntsxSí, desafiar al govern central amb el referèndum il·legal de l'1-O i proclamar la república «simbòlica» el 27 d'Octubre.

Doncs bé, a les eleccions del 21-D la CUP va rebre una bona patacada, passant de 10 a 4 diputats. Malgrat la desfeta, els 4 vots són necessaris si Puigdemont i Comin, fugits a Bèlgica, no renuncien a les actes de diputats.

I a l'hora de investir president, la candidatura de Puigdemont no es va qüestionar sinó que va ser avalada per la CUP, abans de negociar un programa de legislatura.

Però descartat el «president de plasma», la CUP decideix abstenir-se en la investidura de Jordi Sànchez. Afirmen que s'ha de «construir legalitat republicana, no autonomisme».

De fet, és una posició semblant a la del nucli dur de JuntsxCat de persistir en l'estratègia de desobediència a les lleis i d'enfrontament amb l'Estat.

I és que els extrems es toquem. D'enemics de classe a companys de viatge!

Tot plegat no és gens edificant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit