21 de març de 2018
21.03.2018

La bóta de sant Ferriol

21.03.2018 | 10:54

Els darrers cent anys l'Estat ha substituït la família en molts aspectes del benestar. Fins al segle XX, les famílies assumien quasi tota la cura dels avis quan ja no es podien valdre. A les que eren riques els avis vivien bé i a les pobres vivien malament. Passava el mateix amb l'ensenyament de la mainada o la salut de tots plegats.

L'Estat redueix aquesta desigualtat amb l'accés universal a les escoles i als hospitals i amb el sistema de pensions. Aplica la solidaritat intergeneracional i interclassista, però al mateix temps burocratitza els mecanismes, i fa que els percebem llunyans i aliens. No ens sembla que l'Estat sigui un instrument de la societat, sinó un artefacte estrany, una màquina absurda amb la qual ens hem de barallar per aconseguir coses. Aquesta percepció fa que ens hi relacionem des de l'exigència: reclamem el dret al màxim de prestacions al mateix temps que mirem d'esquivar els impostos. Els governants (i els que esperen ser-ho) contribueixen al fenomen amb el seu argot econòmic incomprensible i amb la pràctica sistemàtica del retret demagògic. Els seus debats indueixen a pensar que en algun lloc s'amaga una inexistent bóta de sant Ferriol que mai no para de rajar.

El cert és que el conjunt de prestacions de l'estat del benestar surt del conjunt d'impostos i cotitzacions, és a dir, de les rendes dels ciutadans i de l'activitat econòmica del país. Per a més despesa calen més ingressos, i això requereix més impostos, més activitat, o totes dues coses. Però el dinamisme dels propers deu o quinze anys és una variable difícil d'endevinar, ja que mai no saps quan esclatarà una crisi. La història de l'economia és plena d'errors de pronòstic. Etapes de prosperitat que es creien indefinides s'han estroncat abruptament, i depressions que es creien eternes han donat pas a expansions inesperades.

Els humans tendim a imaginar que demà serà com avui, però això no passa mai. Ens podem entretenir a legislar el valor de les pensions durant els propers vint anys: el que es derivi de l'IPC, o un percentatge del salari mitjà, o un escreix sobre el llindar de la pobresa... Però el que garantim avui no impedirà que arribi un mal cicle i el comptable ens faci preguntes inquietants, del tipus: pensions o quiròfans. Al final la decisió es prendrà cada any, i per això és de justícia que aquest 2018, quan l'economia creix al ritme del 3%, els pensionistes reclamin la mateixa millora per al seu tall del pastís.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook