21 de març de 2018
21.03.2018

La Catalunya handicapada

21.03.2018 | 10:54

La paraula hàndicap (inconvenient, desavantatge) s'ha esfumat del llenguatge habitual per abús, com passa amb tants termes que per culpa de l'ús constant s'embordoneixen, s'intoxiquen amb l'adquisició de noves accepcions i acaben no conservant res del seu significat original. Handicap en anglès només s'emprava en l'àmbit concret de l'esport.

La gràcia o la desgràcia del sentit dels vocables depèn de com els entonem o de com els contextualitzem, atès que un mot pot designar tot el contrari de la raó per la qual va ser creat i pot passar de ser ofensiu a afalagador i viceversa: el mot més malsonant i menyspreatiu pot ser tractat amb un to sedós de veu i es converteix en un elogi. Aquesta ductilitat semàntica sovint genera malentesos perquè si l'emissor tenyeix amb ironia els mots, aquesta pot ser incompresa o no percebuda pel receptor.

El terme hàndicap brillava en els reportatges periodístics, com en les declaracions dels polítics i durant dues llargues dècades va ser un dels mots de moda (en els mitjans de comunicació), com ara ho són: «relat», «escenari», «155», «és una pantalla passada», «procés», «implementar», «victimisme», «el que has dit, t'ho compro», «perpetrar», «es pot dir més alt, però no més clar», «no estic d'acord amb la seva opinió, però la respecto», etcètera; el polític que no les fa dringar en un míting o en una manifestació o els periodistes que no les col·loquen en una informació no són bons professionals.

Hàndicap és una paraula presa de l'anglès i es va fer servir molt, finalment les acadèmies de la llengua acabaren recollint-la i ara figura en els diccionaris. La gran quantitat d'anglicismes incorporats a la nostra parla respon al fet que allà tot passa abans i quan arriba aquí entra amb el nom anglès ( mobbing, bullying, borderline, mail, blue jeans, shopping, football, club, master, hippy, hooby, show, singles, thriller, etc). Per manca d'imaginació o ganduleria no els catalanitzen o espanyolitzen, els mots anglesos.

Hàndicap s'aplica en l'esport al jugador amb dificultats o que lluita contra circumstàncies desfavorables, el que no assoleix l'èxit esperat i queda psicològicament i moralment danyat. Així, doncs, hàndicap està emparat semànticament amb la frustració, la desil·lusió, el fracàs, el desencís, el desengany.

Amb 47-48% de vots a favor de no se sap massa bé què és impossible tirar endavant un projecte polític, social, empresarial, econòmic, urbanístic, teatral, literari. Això representa un hàndicap. Qualsevol propòsit per eixir requereix més del 50% dels vots, a més la representació política parlamentària dels 47-48, que estan a favor de no se sap què entre ells no s'entenen.

Imaginem que es tracta d'un viatge d'una durada considerable lluny de les nostres llars i els 48 homes i dones disposats a fer el viatge no es posen d'acord ni en la data de sortida; uns volen anar a un lloc, altres a un altre i difereixen també amb el mitjà, amb el transport a utilitzar; uns volen un avió confortable i ràpid, altres un vaixell amb condicions, no necessàriament de primera classe, això sí, que estigui net i el menjar en bones condicions, però a quatre vianants els agradaria fer-ho amb una furgoneta comunitària, res d'hotels i a la nit focs de camp en qualsevol descampat per fer assemblees i xerinola.

Cert que tots volen viatjar, no obstant les diferències entre els passatgers són tan acusades que tot assenyala que aquesta ruta serà avortada o condemnada al fracàs. Per altra banda, un grup excursionista hores d'ara es mostra reticent a emprendre aquesta llarga caminada amb tan pocs exploradors i voldrien convidar per eixamplar la base social a altres companys i companyes, que fins avui mateix han proclamat que ja es troben molt bé i segurs on es troben ara mateix i que tot intent de ruptura els resulta no sols imprudent, sinó que a més és innecessari i perillós.

Tampoc hi ha tanta puresa ideològica en els vots. Els polítics els interpreten d'acord als seus interessos. La intenció dels que votaren per un partit independentista pot diferir considerablement entre ells. Es podia votar Carles Puigdemont per un motiu emocional, humanitari, per reparar una injustícia i retornés sa i estalvi per reunir-se amb la família i els amics, igual que un podia votar ERC per una república confederada amb l'Estat espanyol i un tercer podia triar la CUP perquè apliqui el seu anticapitalisme. Perquè les diferències en política social entre Elsa Artadi, Marta Rovira i Carles Riera són notables.

Els catalans de bona fe, que s'han sacrificat, assidus a totes les manifestacions, fins i tot l'anada a Brussel·les, no entenen el que està passant. Aquest article d'avui intenta reflectir el moment polític actual de desconcert. De desànim col·lectiu. De nou la classe política és qüestionada perquè molts consideren que estan només pendents del partit i dels càrrecs que poden ocupar en el govern de la Generalitat. Aquests dirigents interessats i pusil·lànimes no saben manxar il·lusió als escarrassats adeptes al procés.

Els vells sabem per vells, no per diables; quan la CUP va impedir que Artur Mas fos president, un cataclisme, però va aparèixer en Puigdemont, que ho va fer molt bé. Així, ara, també es resoldrà d'una forma semblant, que no complaurà uns, però a altres sí. I endavant les atxes!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook