Embrancats en el debat sobre el futur imperfecte de les pensions, ni el Govern ni l'oposició s'han atrevit a proposar (encara) mesures tan radicals com les que no fa gaire va suggerir el ministre japonès de Finances Taro Aso. Cal anar-se morint, va venir a dir-los als pensionistes del seu país el tal Aso, fart que l'extraordinària longevitat dels japonesos li desequilibri els comptes a l'imperi del Sol Naixent.

Un cop localitzat l'origen del problema, el ministre no va dubtar a exigir als pensionistes que morissin en temps i forma per anar fent lloc als que estan en edat de cotitzar. No va arribar a insinuar-los la pràctica de l'harakiri, certament; però sí els va convidar a morir al més aviat possible com a últim servei a la Pàtria. Cal dir, en justícia, que la proposta l'assumiria després -si bé amb millors maneres- el mateix Fons Monetari Internacional.

El que l'FMI i el desprejudiciat japonès donen a entendre és que el problema de les pensions deriva del fet que en els països desenvolupats es viu bastant bé; i, per tant, molt. Per aquest motiu al Tercer Món ni es plantegen aquestes enutjoses qüestions.

L'edat mitjana de la població a l'Afganistan, per exemple, és de 18 anys. Una nació adolescent, es miri com es miri. Alguna cosa hi hauran influït les dues successives invasions que van patir els afganesos, en primer lloc, a mans -i fusells- de les tropes de la Unió Soviètica; i després, a les d'Estats Units. Si a això se li suma la carnisseria autòctona dels talibans, fàcil és comprendre que arribar a vell sigui una raresa en aquest desventurat país.

Pitjor ho tenen encara a Uganda, amb poc més de quinze anys de mitjana; i Angola o Malawi, on la mitjana d'edat tot just arriba als 16. I una mica millor a Etiòpia i Libèria, on sumen 17.

Per l'altra banda -la del desenvolupament-, les xifres pugen que dona gust. És el cas del Japó, on la mitjana d'edat és de ni més ni menys que 47 anys; els mateixos, per cert, que els cada vegada més veterans alemanys. Potser per aquest motiu va ser Angela Merkel la primera a endurir les condicions de jubilació -en temps i diners-, com després han anat fent els altres països d'Europa sota el seu comandament.

És natural. En gairebé totes les nacions que hem convingut a anomenar riques, la població no baixa dels quaranta anys, un cop fetes les sumes i obtingudes les corresponents mitjanes. Entre els pocs nens que neixen i el molt que triguen a deixar aquest món els pensionistes, només per fastiguejar Taro Aso i l'FMI, els censos van envellint lentament però inexorablement.

Espanya, en llocs de lideratge, està pels 43 anys; una mica per sobre dels 42 de Dinamarca, els 41 de França i Suècia, o els 40 del Regne Unit. Als EUA, república de molta immigració, la mitjana baixa a 38 anys. I fins i tot la Xina, després de la seva conversió al capitalisme sota la direcció del Partit Comunista ha arribat ja a la molt estimable mitjana de 37 tacs d'almanac per habitant.

Es confirmen així les virtuts profètiques de l'expresident de Catalunya Jordi Pujol, que fa quinze anys va albirar «una Europa plena de vellets que beuen cervesa, cuidats per negres que, a més, els pagaran les pensions». Millor solució sembla aquesta que la de l'expeditiu ministre japonès entestat a demanar als seus jubilats que li facin el favor de morir-se. Per fortuna, es coneix que no li han fet gaire cas.