Comencem amb un joc innocent. Vostè accepta intercanviar la seva situació econòmica per la d'un altre ciutadà a l'atzar. No pot vostè seleccionar la persona amb la qual vol efectuar el tracte, perquè tots escolliríem un Botín, però sí que pot precisar l'edat de la seva cartera bessona. Només un consell per augmentar la seva probabilitat d'enriquiment, triï a candidats amb molts anys. Els de vint i trenta anys ni guanyen ni estalvien ni posseeixen. L'u per cent que explota al 99 per cent restant ha superat en la seva àmplia majoria l'edat de retir laboral, és el principi de l'herència. Les manifestacions de pensionistes no haurien d'apuntar en exclusiva al prejubilat Rajoy (63), sinó fixar-se sobretot en els seus coetanis.
La gerontocràcia no disculpa sinó que accentua l'abisme entre jubilats rics i pobres. La democràcia de mercat no ha contribuït a esmorteir la desigualtat, l'ha accelerada. La bretxa augmenta el drama dels ancians pobres, sense marge per a revertir la seva situació i ara sí pel llast de la franja demogràfica en què s'engloben. Als pensionistes els uneix l'edat, no els diners, una clau econòmica intel·ligentment obviada pel feminisme mitjançant l'apel·lació a valors superiors.
Al ric jubilat pobre, els pensionistes han fonamentat la consistència familiar que ha salvat el país durant la crisi. Han combinat aquesta callada tasca de rescat amb l'únic vot fix de què disposa el PP, així el 2011 com el 2015 o el 2016. Les categories obliguen a generalitzar, i les persones grans no poden exigir la reparació als seus menors. En una distribució per edats, els joves de sous miserables tendirien a la revolució, si recapacitessin en l'escàndol que la seva feina ha de pagar pensions superiors als seus salaris. Per exemple, Luis María Linde (73) no només ha superat l'edat de jubilació, sinó que carrega contra els pensionistes en la seva qualitat de governador del Banc d'Espanya. En aquestes intervencions no sempre aclareix que el seu sou arriba als 200.000 euros, imaginin la mida de la seva pensió.
