El «guia» era l'home sever i expert en camins de muntanya que, cobrant una forta quantitat, ajudava a passar la frontera clandestinament, llavores de la Guerra Civil Espanyola. L'escriptor Manuel Brunet donava detalls del pas fronterer per les muntanyes de Núria; el guia feia caminar aquell grup de fugitius dia i nit, en silenci sempre. Si eren atrapats la sort era fatal, el guia era afusellat allà mateix. Passar la frontera, fugint de la guerra, era terrible. I també ho era, l'hivern del 1939, quan els vençuts varen emprendre la ruta de l'exili. Dos conceptes coincidents, frontera i muntanya, varen donar al món els més tràgics records de la desgràcia humana.

Ben lluny d'aquí, un altre moment tràgic va ser quan l'exèrcit alemany alçava la barra fronterera de Polònia, que va representar l'inici de la Guerra Mundial. El color negre li escau a la paraula frontera. Els antics viatgers nòrdics marcaven als seus mapes la riba mediterrània amb unes inicials esparverants: HSL, hic sunt leones, aquí hi ha lleons, un avís per no apropar-se a la ratlla separadora. En canvi, uns altres viatgers parlaven del Mediterrani amb criteri ja de més coneixença i marcaven el nostre mar amb els límits amables del conreu de l'olivera i la figuera. Tanmateix és més bonica aquesta referència. Un altre estil de marcar territori -o avisar- és el nom que li varen donar a l'extrem de Galícia, Finisterre, aquí s'ha acabat la terra.

La frontera sempre és una paraula tibada, altiva. Al darrere seu ja hi veus dos o tres uniformes per banda, amb cares llargues, aquella gent que no agradaven al Petit Príncep del conte immortal. Donem-hi una altra mirada: pels ocells migratoris no pot existir la paraula frontera. Quan M. Àngels Anglada escriu el poema dels Aiguamolls de l'Empordà parla d'un «recer vivent que ja de lluny enyoren tantes ales», sense tràmits, van i venen a l'empar d'un estatut biològic que els qui caminem per la terra no tenim. Els ocells no saben què és haver-se de parar davant d'una gorra de plat que et mirarà de mal ull uns papers, unes bosses i tot el que vulgui. Frontera, tocant de peus a terra, significa control, filar prim, subtilitzar. Encara es recorda, i es veu en alguna vitrina familiar, aquell tristement famós «salvoconducto especial de fronteras» que va estar vigent a la nostra postguerra, molts anys, i que s'havia de renovar cada tres mesos.

Aquesta terra és lloc de passadís, país esbatanat, punt de trobada i d'influència, terra promesa de molts corrents migratoris. Una frontera filtra, potser atura. També amoïna. Anar marcant ratlles als mapes també resulta cosa de ximples, a la Història, com l'exemple de la Cerdanya, el trossejament administratiu d'una terra; la població de Llívia ve a ser un petit Gibraltar, però sense posar-nos tan seriosos com allà.

Europa, que d'adolescent volia ser Mercat Comú i de jove es diu Unió Europea, veurem quan serà gran si es prendrà seriosament el tema molt aspre de les fronteres. Les ratlles traçades sobre els mapes han de generar molt de debat. Que les conclusions no ens facin acabar plorant, com tantes vegades.

Serà millor anar acabant amb un record simpàtic: a la frontera de Coll d'Ares (Camprodon) els estats espanyol i francès hi havien instal·lat el control en un cotxe caravana, que compartíen ben amigablement. Un dia de temporal de vent la caravana se'n va anar muntanya avall. El paisatge natural va recuperar la seva extraordinària bellesa pirinenca, al servei dels ocells. Un episodi per ser explicat a El Petit Príncep.