És un xoc tornar al Barri Vell gironí des de l'exili a la perifèria de la ciutat. Fa només trenta anys podíem llogar-hi un pis amb l'aval de la paraula, omplir la nevera sense haver de menester el cotxe o perdre'ns pels entorns de la Catedral sense por de ser engolits per una munió de badocs que fan temps per al sorteig d'un pernil. No era cap ciutat morta, ni grisa. El carrer dels torrats era l'alternativa al cinema de Hollywood i també a les aventures nocturnes, a voltes mortals, per les carreteres que menen a la costa, relleu que van prendre les veles de la Devesa, amb un altre estil. Els pisos atrotinats i per poc preu es van anar arreglant gràcies a l'encert de promoure el centre com a residència d'universitaris, que van donar nova vida a les pedres ombrívoles que glossava el poeta. Al mercat van sortir pisos més grans, també més cars, per compartir, allò que El País ara ha batejat com co-living, com aquell qui descobreix la sopa d'all i la vol prestigiar dient-ne garlic's soup. No ens moríem pas de gana. De feina ja n'hi havia, abans que expulsessin les fàbriques de la ciutat.

Girona ha doblat la població en pocs anys però els carrers cèntrics no tenen el doble d'amplada. Passejar ara pel Barri Vell és topar-se amb centenars de desconeguts, tafanejar en negocis de temporada ideats per al visitant ocasional, resignar-se per les obres en pisos on hi havíem estat, vivint o convidats, refets pel gaudi del foraster de butxaca poderosa. I sobretot, sempre alerta perquè és perillós de badar enmig d'un velòdrom.

Amb els nostres impostos hem pagat que ens fessin fora del Barri Vell, com aquell que és boig. L'ideal de la parelleta d'estrangers amb mainada i nòmina d'infart ens ha expulsat cap als barris perifèrics per conviure amb la misèria i la delinqüència, el pati del darrere on la ciutat que emocionava amaga les vergonyes. Un exemple és el nucli de cases més proper al Pont Major, ocupades per malfactors, tapiades per impedir que se n'hi facin més, enrunades, sense a penes comerç i amb una població autòctona envellida, un sector llest per arramblar-lo i fer-hi obra nova. Això sí, l'Ajuntament hi ha fet una forta inversió, però per arreglar un camí arran de Ter, que fa molt goig i és tot un plaer de caminar-hi, tot i que està pensat per als ciclistes estrangers.

Ja ho diuen que tot plegat és una moda passatgera. Mentre no passi, les molèsties ocasionades al gironí de tot l'any són nombroses, tantes com per girar l'esquena a la part vella i que sigui un pessebre per als turistes.