El president de Tabàrnia, MHP Albert Boadella, va anar ahir a Waterloo en missió diplomàtica oficial, a entrevistar-se amb el vivales, però aquest no el va rebre. Tanta casa, tant palauet, i després no obre la porta a l'únic dignatari que el visitarà mai, per això més valia quedar-se en un piset compartit a Brussel·les. A l'autoanomenat president a l'exili li cal un cap de la diplomàcia de forma urgent, si pot ser un de més recorregut que l'antic ministre d'Exteriors, Raül Romeva, que es va passar mesos viatjant a compte de l'erari públic per finalment no aconseguir suport ni d'Andorra. Una altra cosa és que la cimera entre els dos presidents, si s'hagués celebrat, hauria estat desequilibrada, ja que només un dels dos és legítim. Em refereixo a Boadella, a qui no el persegueix la justícia de cap país.

El president Boadella -ens hem d'acostumar a posar sempre el càrrec davant del cognom, com els mitjans públics catalans amb Presidentpuigdemont o Presidentmàs- anava amb una demanda ben legítima, com és defensar els drets del poble tabarnès, i ni tan sols va ser escoltat pel vivales. Fa 300 anys que Catalunya sotmet Tabàrnia. Els tabarnesos només volen votar i decidir el seu futur, el dret a l'autodeterminació dels pobles el reconeixen l'ONU, l'OTAN i l'OTI. És que el Govern català té por de les urnes? Seria una por infundada, ja que els tabarnesos -un poble d'acollida, pacífic i blablabla- no odien Catalunya, només volen decidir lliurement. Això no va d'independència, va de democràcia. És com un matrimoni que no funciona: millor separar-se a les bones que allargar una mala convivència. A la llarga, la separació de Tabàrnia i Catalunya serà millor per uns i altres. Votem, i que totes les parts acceptin el resultat del referèndum. Els carrers seran sempre nostres. Europa ens mira.

Tabàrnia s'ha afartat, amb raó, de pagar més impostos que la resta de Catalunya i que aquests no els siguin retornats. Tabàrnia és el motor industrial del país, i amb els seus diners es construeixen aeroports a zones de Catalunya on no aterra cap avió, es paguen subvencions a pagesos que es passen el dia al bar sense fotre ni cop, i es transformen en gratuïts trams sencers d'autopista a la Catalunya profunda mentre als tabarnesos se'ls fregeix a peatges. Amb la seva superba actitud, Catalunya demostra ser un estat autoritari, una democràcia de baixa intensitat, això, no em sortia l'expressió. Ara s'ha acabat. Tabàrnia no acceptarà ni tan sols un millor tracte fiscal, ja no volem les engrunes. És una pantalla passada. Tenim pressa. Vo-ta-rem, vo-ta-rem.

Algú es pot estranyar que jo, sense ser tabarnès, defensi de manera tan vehement el dret a l'autodeterminació d'aquest poble, però tampoc són catalans en Cotarelo i la Talegón, i bé que llepen cada dia les natges als seus amos. En el meu cas, a més, em mou un interès personal: quan la independència de Tabàrnia sigui un fet -es calcula que això serà d'aquí a 18 mesos- serà necessari un cònsol a Girona, potser fins i tot ambaixador si aquesta ciutat queda com a capital del que resti de Catalunya. Estic segur que el president Boadella sabrà valorar les meves aptituds i fidelitat. I especialment la meva promesa de no parar de trincar. En el sentit de trincar diners públics, no pas de trincar-me les secretàries que és de justícia em posin, ara que ben pensat una cosa no treu l'altra, si es tracta d'assemblar-nos el màxim possible a la Catalunya que tots coneixem.