Espanya és un país provincià. Diccionari en mà, són els que viuen fora de la capital. En temps de globalització i amb la capital del món lluny del Manzanares, provincià també designa el tancament proverbial a les influències exteriors. Allò de las influencias extranjerizantes, sempre nocives, sempre tòxiques segons els mandataris castellans de tots els temps. Que en ple segle XXI el gobierno apostés per la força bruta ja ho diu tot. Que l'Estat continuï martiritzant lleis i jutges, que es deixen fer, ho confirma. Ara, que fins i tot Facebook ha trobat formes més subtils de colar els candidats que deuen pagar a la presidència d'un país, s'ha de ser provincià per continuar traient el rei de bastos. És clar que Estats Units és enorme, inabastable, i Catalunya, petita. Aquí tothom acaba ensenyant el cul. Justament els unionistes són força donats a fer-ho. Ho va fer Albert Rivera. Ho fa de tant en tant l' Albert Boadella i ara la Inesita ha ensenyat les orelles i s'ha dedicat a passejar-se vestida com una mona de pasqua per l'interior del Parlament explicant com s'ho fa per adoctrinar el seu marit ripollenc. Fa temps que, tan se val la pregunta que li facin, sempre respon el mateix. I continuarà amb el mateix discurs per una senzilla raó: no en té cap altre. Encara som en la democràcia de la senyorita Pepis, maquillada i repentinada, cursi i provinciana.
I nosaltres? Nosaltres anem fent sense estratègia aparent. Els que vam creure que la solució vindria d'Europa ens vam equivocar. Ja veurem en el futur què passa. Ara som enmig d'un bloqueig colossal que no sabem com acabarà. Tenim la força de la gent, que és el més important que es pot tenir en una democràcia de veritat. I l'esperança posada en l'empara dels drets fonamentals. Però de moment, ai! Pas a pas, tot el viacrucis.
