Als ciutadans de l´Estat espanyol, sense preveure-ho, els cau la pluja fina i també àcida, de la realitat. I la realitat crida al patriotisme i al nacionalisme incontrovertible. La veritat que han d´aprendre els nens a l´escola. Quan la pràctica educativa s´ha de sotmetre a un bé superior i, segurament diví, qualsevol altra qüestió és fruit de presumptes delinqüents. Quan l´exèrcit espanyol proposa disciplines educatives hi ha partits polítics disposats a considerar-les, el forat negre de la democràcia s´amplia. Diuen que és legal separar nens i nenes als col·legits públics, que, a escola, la mainada cantarà himnes militars, diuen que, d´aquí a poc hi haurà qui redacti la història d´Espanya i de Catalunya des d´un centre ideològic. Molts espanyols celebren que els republicans catalans estiguin empresonats, no s´adonen que perden lleis bàsiques gràcies a la implantació del 155 -una medusa rabiosa i expansiva. No n´hi ha prou d´abominar de la república. La presumpta felicitat dels espanyols no acaba ni comença amb anar en contra de la república. La felicitat és fungible i cadascú la troba en esplanades i racons diferents, la realitat és allò que afecta la vida. La revolta dels pensionistes, ara per ara, és econòmica i de justícia. Imagineu-vos cinc milions de jubilats, cridant i manifestant-se a favor de la República Espanyola. L´Estat compta que es moriran aviat i, aviat, deixaran d´emprenyar. Mentre els avis defensen una vida digna, el Govern destina milions a salvar autopistes, a comprar tancs i a fer sorgir el patriotisme espanyol en les aules. La dreta mai no necessita arguments per convèncer, és i pel fet de ser, mai ningú no li demana comptes. That´s the question!
