Passejava pel pont de Pedra. Un dia assolellat i goitava envers el pont de Ferro. Per si hi havia sort i alguns dels ocells, que de tant en tant es mostren per allí, es feien presents. La vista m´ensenyà el que semblava un ocellot negre que caminava per la riba dreta. La distància i els meus ulls cansats no m´indicaren pas la possible mida de l´animal ni em deixaven veure els contorns, que m´aparien esfumats. El vaig seguir pacientment amb la vista, a mesura que resseguia el banc de sorra i herbei, allunyant-se. Els gavians volaven indiferents. Els ànecs anaven fent la seva per l´aigua dels voltants. També, lluny, n´hi havia (o ho semblava) un dels ocellots blancs usuals. El negre ocell deambulant però era, ara que el podia comparar, força gran. Com a mínim era de la mida d´un pingüí emperador vist pel darrere. S´apropava lentament cap a la fi de la terra ferma de la riba dreta. Avançava molt lentament, potser per por d´ensorrar-se en una bassa d´arenes movedisses. Una mica més enllà hi havia l´aigua. No pas gaire més lluny es veia l´illa que s´ha format, sense més, al bell mig del riu. Una Illa del Tresor recent autoconstruïda pels corrents i les sorres transportades per les aigües. S´allarga per sota del pont de Ferro, més enllà i tot. Segur que mesclades amb la sorra hi ha partícules d´or arrencades del rocam, a les fonts del Senyar, a Brunyola i Sant Martí Sapresa. De nit, quan els guripes no els poden controlar, diuen que els cercadors d´or locals i àdhuc forans, baixen al riu, remouen el terra de l´illa, amb sedassos adients filtren la sorra. A veure si les goges els hi són propícies i es fan rics. Vaig recordar, ara, que de petit deien: aquest nen està ennaigat. Es tractava llavors de llançar unes quantes pedres al riu, per si passava l´ennaigament. Les pedres s´agafaven del jardí de la Infància i el riu era el Senyar, que s´emportava la malura. Molts anys després, amb molts ennaigaments superats per medi d´enviar set pedres a l´aigua; ara, més avall dels jardins, jo seguia veient a l´ocellot apropar-se al final de la riba. S´immobilitzà allí. Semblava observar els ocells de l´entorn o els peixos de les aigües manses del riu. Restà immòbil. Jo vaig cansar-me d´observar-lo i vaig continuar el passeig, Rambla avall, Plateria avall, pont de Sant Agustí, un tros de la plaça sota les voltes i carrer de Santa Clara amunt. Fins trobar el Pont de Ferro, on vaig pujar a fi d´arribar a la Rambla de nou. Tot travessant el pont, vaig veure com l´ocellot negre era descansant, immòbil sobre el pedrís de la vora, just dessota de la sala municipal. Descansava aprofitant l´avinentesa, per veure si, potser, enxampava algun peixot despistat. Després se´l cruspiria per dinar, vaig suposar. De fet, he vist fer un àpat semblant a un corb marí que, fa uns anys, tot nedant entre el pont Fimbrant i el de Sant Agustí, s´empassà sencera una carpa de mida considerable, el cap primer. L´ocellot negre podria fer el mateix, capbussant-se quan s´escaigués, des de la posició d´aguait on estava ara, sense moure una ploma. Arribant a la Rambla vaig travessar-la i vaig donar un tomb pels carrerons de la perifèria del Laberint. Fins retrobar la pujada del Pont de Pedra i arribar a la plaça de Catalònia. Allí vaig observar una parella amb dues criatures, parlaven amb algú que era a la riba del Senyar, just sota la barana de la llosa de la plaça. Parlaven, cridant en un idioma foraster, amb uns deixos, que em semblaren típics de les llengües eslaves. Rus, polonès o txec, croat... en mirar amb qui s´escridassaven, vaig veure en què s´havia transformat l´ocellot negre d´abans. Qui cridava allí baix en alguna variant eslava, des de l´herba de la riba, era un avatar de l´ocellot negre d´abans. Ara era una noia jove vestida de negre. Tapada amb anorac negre sutja. El cap cobert amb una gorra de color negre carbó. Del coll li penjava una càmera de fotografiar, negra també. Ara la noia-ocell tenia la cara aixecada, a fi de fitar els seus interlocutors d´allí dalt. Vaig veure-li uns cabells rossos (pot ser oxigenats, éssent els seus de color antracita potser), que abans en veure-la d´esquenes, quedaven completament tapats per la barretina negra.
