Amb una llarga i fecunda trajectòria, Valentí Puig és una figura singular del nostre escenari literari. Nascut a Mallorca l´any 1949, ha alternat les seves estades a l´illa amb Barcelona, Madrid, Londres,... i ha anat construint una mirada pròpia sobre la nostra realitat, concebuda des d´una llibertat i una independència intel·lectuals que sovint l´han allunyat dels corrents majoritaris. Distingit amb reconeixements destacats, com el Premi Nacional de Cultura, concedit enguany, és una personalitat alhora respectada i incòmoda, i ha col·laborat, sense deixar de ser coherent amb ell mateix, a mitjans de comunicació de tendències diverses. Catalanista a la manera de Josep Pla, s´ha decantat per la moderació, el pacte i el rigor, amb una mirada crítica sobre els plantejaments radicals del procés independentista però també envers la rigidesa de posicions que des del Govern espanyol han entrebancat l´establiment d´un veritable diàleg. Valentí Puig, que creu en el talent i en l´excel·lència, és dels qui toquen de peus a terra i senten una desconfiança profunda davant de les utopies. Durant l´any 2017 va publicar tres llibres ben diferents: la novel·la El bar de l´AVE, un retrat de la societat actual; el dietari La bellesa del temps, sobre la seva etapa de corresponsal a Londres, i el poemari Oratges de la memòria. Autor d´una prosa punyent, lluminosa i sensual, que es fa inevitable associar a un humanisme on la saviesa no desatén la ironia, m´aturo en aquesta ocasió en el Valentí Puig poeta. I ho faig resseguint les pàgines del seu recent Oratges de la memòria. Al costat de la bellesa commoguda de poemes com Retrat de dona al riu, hi retrobem el pensador escèptic (hi escriu: «Que no ens tinguin per contemporanis ja és una garantia»), amb una visió de la condició humana que, fonamentant-se en les arrels clàssiques, supera aparences i tòpics per endinsar-se en les fragilitats i contradiccions de la nostra quotidianitat, de vegades en un to nostàlgic («Adéu, temples i harmonies!»), en altres ocasions descarnadament («És que ets un mal comptable/ de la teva vida»). Valentí Puig es qüestiona ell mateix, cercant-se en els records: «Fa tant temps, quan de nit vèiem passar l´Sputnik,/anàvem gojosos de nedar en Meyba...», «Cocejàvem la llauna/ de cervesa fins cap allà on eren els futbolins». A Oratges de la memòria, l´anhel de sentit i identitat, a cavall entre el que és real i el que imaginem, naufraga en el dubte i la incertesa: «Com podria saber on sóc quan l´insomni disgrega/ cada jo, cada tu, talment un mirall esmicolat/ en una escena de gelosia?». Valentí Puig esquiva la vanitat que retreu a Thomas Mann, conscient que: «La naturalesa sempre derroca l´home», perquè «La natura ens ho diu, perpètua. Ens ho diu: «Aquí no comptes per a res». Reflexiu, fent balanç, Valentí Puig anota: «Res m´enduré, res em relliga. Quina glòria? Quina posteritat?» i «Enterreu-me davant la mar, en plena terra humida, perquè no necessito caixa/ ni crematori: només fondre´m amb la terra».