Personalment, crec que la detenció del MH President Carles Puigdemont a Alemanya és una bona notícia. Davant la reactivació de l'euroordre per part del jutge Llarena, estic segur que al meu país d'origen la seva extradició es resoldrà estrictament i única amb arguments jurídics i que cap polític -ni del govern ni de l'oposició- tindrà cap mena de veu ni vot en la decisió. Per altra banda, des d'Alemanya tot l'afer tindrà molta més transcendència, inclús a escala internacional. També penso que ara és un bon moment per explicar al món que quan els unionistes parlen de «divisió de la ciutadania», en realitat del que estan parlant és del conflicte que ells mateixos han creat entre els catalans «de tota la vida» i els centenars de milers d'espanyols d'altres regions, amb els quals han inundat el país durant dècades, per veure si d'aquesta manera aconseguien «espanyolitzar» el territori, tot dient-los que no calia que aprenguessin la nostra llengua, ni les nostres cultura i costums, que Catalunya era Espanya per ordre i gràcia dels seus zigots. És cert que tots els grans pobles son fruit de moltes barreges entre els que hi són i els que arriben. Però l'enriquiment només es produeix si la integració és volguda, voluntària i respectuosa. No pot ésser que a Catalunya visquin, des de fa anys i panys, desenes de milers d'espanyols d'altres regions i que són catalans amb dret a vot, sense ni saber pronunciar el nom del seu president.

Una de les característiques essencials per canviar d'ideologia, religió, feina i també de nacionalitat, és la voluntat pròpia de l'individu per fer-ho. I Catalunya està plena de catalans de Castella, d'Extremadura, d'Andalusia o d'Astúries, que no han dubtat mai que seran castellans, extremenys, andalusos o asturians fins al dia que es morin. No com tota la gent que emigra, per exemple, als Estats Units i que no tenen altre desig que convertir-se en nord-americans. O els milers i milers de sirians que actualment marxen a Alemanya i somien a fer mèrits per poder ésser alemanys algun dia. O jo mateix, per exemple. Fa més de 45 anys que visc i treballo a Catalunya, que conec els seus costums, que parlo la seva llengua i que soc integrat com pocs. Fa molt temps que sento Catalunya al meu cor i que la tinc als meus pensaments. Veig cada dia la injustícia que s'està infligint al país que m'estimo, que sento com a meu, però que no puc fer meu perquè per fer-ho, hauria de jurar fidelitat a una bandera i a un país que he començat a menysprear, que em repugnen cada dia més, perquè, francament, és un país desgraciat, sense democràcia ni justícia, sense paraula ni moral, sense mesura ni seny. I lamentablement, és el país que la gran majoria d'espanyols volen per a ells. Que se'l quedin!