Eleccions que no serveixen per elegir. Governs sense governants. Parlaments on no es parla. Legisladors refractaris a les lleis. Jutges que no fan justícia. Activistes (forçosament) inactius. Associacions que es queden sense socis. Mitjans de comunicació que no fan de mitjancers perquè incomuniquen. Analistes amb una capacitat d'anàlisi nul·la. Intel·lectuals sense intel·lecte. Humoristes que no tenen ganes de fer humor. Xarxes socials plenes d'asocials per a una audiència que no escolta. L'educació sota sospita a l'escola. Una sanitat que ha de ser sanejada. L'emergència ja no emergeix i sembla que no urgeixi la urgència. Només som capaços de concertar-nos en el desconcert. Els portaveus no porten la veu de ningú. I la gent s'ha quedat sense agents. Qui representa el present?
A Catalunya, la discrepància entre els membres de les famílies, entre els integrants dels grups d'amics, entre els companys de feina, entre els veïns i els coneguts, fins i tot, entre els oponents i els desconeguts no ha de desembocar en el menyspreu ni en l'insult, sinó en la construcció col·lectiva d'un nou marc de convivència. Heus aquí la causa principal de la política: convidar els ciutadans a construir i dialogar, no pas a destruir i monologar.
