Les causes de la caiguda de Puigdemont són dues, a saber: un ego desmesurat i poques lectures. L'ego el va empènyer a abandonar la confortable Bèlgica. S'hi trobava segur, sí, però el país quedava petit a qui creu ser alhora la reencarnació de Mandela i Luther King. El vivales trobava a faltar adulacions, elogis i aplaudiments, ja no n'hi havia prou amb les periòdiques entrevistes-massatge dels mitjans públics catalans, necessitava una tournée per Europa, com un Buffalo Bill crepuscular. El món mereixia el premi d'escoltar-lo, els més afortunats de veure'l i els elegits pels déus, de tocar-lo. Tampoc és que xerrar davant d'universitaris de Hèlsinki sigui un gran què, però que coi, fins i tot ell és conscient que, com a molt, interessa només a uns pocs estudiants que, gràcies a fer veure que l'escolten, s'estalvien una classe. Ja s'encarregaria després TV3 de tractar la xerradeta com si hagués parlat a l'assemblea general de l'ONU.

Com més petit és un home, més necessitat té de semblar gran. El problema arriba quan a tanta petitesa s'hi suma manca de lectures, si bé això no és exclusiu del vivales, sinó extensiu al seu cercle, amplíssim cercle de pilotes. Si haguessin llegit, només una mica, no els vull demanar esforços sobrehumans, s'estarien molt d'omplir-se la boca amb el mot «repressió». Sabrien que, quan Companys va declarar l'Estat Català (menys que una independència), el govern espanyol (de la República!) va decretar l'estat de guerra, l'exèrcit va ocupar Generalitat, Ajuntament de Barcelona, carrers i carreteres, i va portar un vaixell que va servir de presó a tot el Govern català i 3.000 persones més. Van morir una quarantena de civils i molts van ser condemnats a duríssimes penes. Abans de titllar de repressió un 155 de pa sucat amb oli i una desena d'empresonats, llegeixin.

Ja sé que entre anar a comprar bufandes grogues, trobar palauets bé de preu -o malament, és igual quan un no paga- i assajar discursets buits -no és fàcil, algú altre ho intenta i segur que sense voler pronuncia una frase d'interès- no hi ha temps de llegir. Però home, almenys una novel·la, com la colossal Berta Isla, de Javier Marías. En especial allò que li recorda a la Berta el representant d'un estat, és igual quin estat: «La gent és molt temerària quan ens desafia, i molt ingènua».