Mai podria haver pensat que el títol del llibret de Jordi Amat La confabulació dels irresponsables pogués arribar a ser tan encertat ni que arribés tan lluny, però avui la situació es fa irrespirable.
Per un costat tenim un govern de l'Estat que ha renunciat a la política i que sols ha estat capaç de desviar els problemes cap a la justícia. I ara tothom veu que deixar els problemes en mans de la justícia no porta a cap solució, els jutges fent política sempre ha sigut una situació anormal que quasi mai ha portat res de bo. Avui el govern del PP no té les regnes de la situació, va desertar fa temps i tot està en mans dels jutges. I si no mirin què ha passat amb el cas d'en Forn: el fiscal (dependent de la fiscalia general nomenada pel govern) demana la seva llibertat i els jutges (perquè no ha sigut només el jutge Llarena sinó tres jutges) la neguen. I sembla que el Govern se sent còmode amb aquesta posició tan irresponsable.
Per l'altre costat tenim els grups independentistes, que també han sigut irresponsables. No repetiré el que tothom sap, el que va passar a la tardor en què es varen situar fora de la llei (varen saltar-se l'Estatut, el reglament del Parlament i la Constitució), ens varen portar al xoc de trens i als que de bona fe els varen seguir al precipici i tot de cop quan es varen trobar davant de la realitat d'un Estat que funciona ens varen dir allò de «no pensàvem que reaccionarien així» (o són uns insensats sense coneixements polítics o ens volen enredar perquè les advertències els arribaven de tot arreu). I el resultat de tot plegat queda reflectit en el resultat del 21-D. Catalunya dividida en dos blocs els pro i contra la independència i l'irresponsable menyspreu dels que presenten alternatives a la divisió en blocs disjunts i que no es parlen. Quan aquests dies es parla de la necessitat d'un govern a Catalunya i es mira els independentistes a mi em sembla que quedem curts. Que Catalunya necessita un govern és obvi però necessita un govern que tots els catalans s'hi sentin representats, necessita refer la complicitat dels catalans i això ha de començar per la complicitat dels polítics. No pot ser que ara a Catalunya sembli que sols hi pot haver un govern independentista i que els altres partits siguin simples espectadors sense funció i que sols ens imaginem que en un futur amb un altre resultat sols hi pugui haver un govern contraindependentista amb els partits independentistes mirant-s'ho. Entre els molts mites que els independentistes han anat propagant a Catalunya hi ha el que els independentistes formen un bloc cohesionat i que ells són els bons catalans i els altres són tots dolents. Això ha portat als blocs que necessitem trencar si volem fer política.
I en aquest context, els jutges s'han passat un munt usant la presó preventiva de forma insensata i provocant incendis que no porten enlloc. Ahir mateix, Felipe Gonzàlez deia que posar més gent a la presó només empitjoraria les coses i demanava que es tornés a la política. El govern de l'Estat (el que és més fort i que, per tant, hauria d'haver encapçalat les negociacions amb propostes) hauria d'agafar les regnes del problema i tractar el problema com el que és, un problema polític. I els polítics catalans haurien de ser capaços de formar govern, millor de base àmplia, per tal que s'acabi el 155 i hi hagi interlocutors per a la negociació necessària. I espectacles com el del ple del 22 de març no ajuden. És veritat que ha servit per posar en marxa el termini de dos mesos i per fer caure el mite que l'independentisme és un bloc cohesionat. Però això no requeria fer el teatre que s'ha fet a correcuita i sabent que el més segur és que no anava enlloc. Soc contrari a la presó dels polítics però de la mateixa manera soc refractari a veure com els que ens han portat al desastre saltant-se totes les línies vermelles de la democràcia continuïn a la política. Crec que necessitem un nou equip de polítics independentistes més realista i que els actuals estan amortitzats. Jo demano la sortida de la presó dels líders polítics independentistes però els demanaria que, a canvi, marxessin a casa pel bé de Catalunya. Necessitem un equip més realista i capaç de desinflar els carrers perquè qualsevol guspira pot crear un incendi.
Aquí i a Espanya les esquerres són més necessàries que mai perquè són els que poden desencallar les coses si fan bé el seu paper. A Catalunya són els que poden fer de pont perquè mai han trencat els lligams amb ningú i els discursos del darrer ple ho tornen a demostrar. No és fàcil, requereix temps i voluntat d'entesa però, al meu entendre, no hi ha altres sortides. Trencar coses sol ser ràpid però cosir-les és molt més complicat.
