La pau és un d'aquells valors que s'aprecien més després de la seva pèrdua. La circumstància actual de Catalunya és una travessia del desert. I no és pas la primera vegada que als catalans ens toca d'afrontar l'absència de l'estat de tranquil·litat, no torbat per l'ànsia. Els nostres historiadors més estimats, per ser avisadors, varen definir Catalunya com una «voluntat de ser». També va essent històric i repetit que quan el país és embestit deixant-nos ferides, humiliacions i càstigs de tota mena, neix una aportació -una voluntat de ser, doncs- per reconstruir o apedaçar la pau, altra vegada. Així va ser com, en els anys següents a la Guerra Civil espanyola, un il·lustre exiliat, Pau Casals, va donar a tot el món un toc de pau, la presència d'allò que es desitjava. Pau Casals, des del reconeixement de la seva categoria humana i professional, augmentada llavors per la realitat del seu llarg i decidit exili, va fer una històrica aportació al treball en favor de la pau. Ben resumit és així: l'any 1958 Pau Casals interpreta El Cant dels Ocells a l'assemblea de l'ONU i també a la Casa Blanca, convidat pel president Kennedy; abans del violoncel s'escolta la paraula del músic: «El desig de pau uinversal és com una pregària que se sent arreu». I ja als anys seixanta Pau Casals porta al món una obra seva destinada a ser considerada símbol i aportació a la causa de la pau. Es tracta de la seva composició musical en forma d'oratori El Pessebre, sobre un poema de Joan Alavedra que havia sigut premiat amb la Flor Natural als Jocs Florals a l'exili, celebrats a Perpinyà.
El Pessebre es va convertir en l'obra més universal de la seva època. Es va estrenar a Acapulco, Mèxic, país acollidor de molts exiliats catalans. La seva interpretació va escollir llocs significatius relacionats amb la idea de la pau; així va arribar a Assís, Atenes, Berlín, Sant Miquel de Cuixà, Ginebra, Memphis, Jerusalem; també va ser interpretat successivament a Chicago, Filadèlfia, Buenos Aires, Londres i d'altres; molt significativament a Montserrat i Barcelona, amb diverses audicions. La seva lletra va ser traduïda a 10 llengües i les interpretacions es varen donar a 34 ciutats de 14 països. Va significar una creuada per la pau. Sempre que hi havia ocasió Pau Casals s'adreçava a l'auditori explicant el sentit del missatge de pau.
Més enllà de les creacions, literària i musical, dels seus autors, El Pessebre és el símbol d'una obra de corrent de pau que els auditoris de tot el món encara recorden. D'allò fa mig segle.
A qui pertoqui: cal considerar la conveniència de retrobar-nos amb aquella audició per continuar afermant el conreu de la pau. Retrobar és trobar una cosa que hom ha perdut, que ha oblidat, que ha de tornar a ser allò que era abans. El Pessebre, de Pau Casals i Joan Alavedra, ha de tenir encara el carisma que va tenir a la seva època original. El seu valor emblemàtic encaixaria en la circumstància actual de Catalunya.
La interpretació d' El Pessebre no s'ha de reservar exclusivament al temps o cicle nadalenc. Es tracta d'un cant de pau, sense data. De la mateixa manera que l'Al·leluia d' El Messies, de Händel, pot ser interpretat en tot l'any.
Necessitem ajudar-nos amb signes, estímuls, símbols, que ens mantinguin l'esperança d'un viure en pau en aquesta nació on ningú, ningú, pot admetre la hipocresia que aquí no ha passat res.
