Ara el món sencer es queixa del govern dels jutges, però si tota una classe política inoperant i inepta planteja les coses en termes de nua legalitat, llavors ningú hauria de queixar-se de les actuacions judicials. Llarena es comporta amb plena consciència com a sobirà delegat, no exempta de certa megalomania, com si tingués sobre les seves espatlles la defensa de l'Estat. El seu acte no jutja actuacions, sinó que funda les seves decisions sobre una justícia preventiva. No ho fa perquè apreciï pulsions incontrolables en els acusats. S'introdueix en el psiquisme dels actors i sembla competent per jutjar el que pensen fer en el futur. Capaç d'identificar les latències, Llarena assegura que els encausats reincidiran. Si Rajoy i Zoido han construït la inversemblant acusació de rebel·lió, ara Llarena no només està d'acord amb ella, sinó que els manté a la presó perquè està segur que, un cop lliures, es tornarien a rebel·lar.
Resulta clar que aquest jutge té dificultats per diferenciar entre delictes i idees polítiques. Com que els acusats segueixen sent independentistes, està segur que són i seran rebels. Més que una previsió sobre el que faran en el futur dels detinguts pel procés, Llarena avança el que en tot cas farà l'Estat: que no hi ha futur democràtic per als independentistes. Només poden ser criminalitzats. Aquí sembla que triomfa el vell assaig de derivacions conceptuals pel qual es va voler criminalitzar el nacionalisme basc. Que Llarena aspira que deixin de pensar com a independentistes es deriva del fet que hagi empresonat persones particulars, ja sense responsabilitat pública, ja que tots els diputats han lliurat la seva acta. Com a persones sense responsabilitat pública no podrien ni cometre prevaricació ni alçar-se en rebel·lió.
No necessito dir que segueixo considerant que els independentistes estan equivocats. Estic segur que han desobeït la llei, cosa que ha de tenir conseqüències. En el meu concepte, les forces independentistes no han exercit la resistència civil ni lluiten per drets fonamentals. En general, qui esgrimeix aquesta resistència civil viola la llei personalment i assumeix les penes. Però les forces independentistes van treballar des del poder, no des de la impotència ciutadana. I van lluitar per conquerir un poder que anava molt més enllà de les forces democràtiques que els donaven suport, no per drets humans fonamentals. La seva causa política pot ser legítima, però la seva conducta va ser equivocada des d'un punt de vista normatiu.
Però avui no tracto dels errors independentistes. Assenyalo alguna cosa que és clara: en aquesta conducta, els independentistes van posar tot el seu afany en el fet que no es pogués tipificar la seva conducta com rebel·lió o alçament. I qualsevol observador imparcial acordarà que ho han aconseguit. Tenien a les seves ordres a un cos armat i no van recórrer a ell. Ara les persones que estan a la presó no tenen comandament sobre la policia catalana, així que encara menys poden reincidir en la rebel·lió. Només poden fer una cosa: seguir sent independentistes, cosa que no pot estar penada. En suggerir que en el fons poden tornar a ser delinqüents, tot i estar reduïts a persones privades, Llarena es comporta més com un escrutador de consciències que com un jutge, ja que vol canviar l'ànima dels acusats, quan només té dret a jutjar les seves conductes. Som aquí davant d'un cas típic de confusió entre el fòrum intern i el fòrum extern, propi d'un país que es resisteix a assumir les nocions bàsiques de la modernitat.
Per la resta, aquest acte judicial no fa sinó disparar totes les pulsions sàdiques que hi ha al si de la nostra societat. La brutalitat que dispara per tot arreu és afí a les aspiracions venjatives de les reformes penals que el Govern empara. Però és pitjor. Aquesta satisfacció de la vicepresidenta, o aquesta alegria indissimulada per la detenció de Puigdemont, és pròpia dels que no entreveuen un horitzó de reconciliació, dels que estan instal·lats a vèncer tant sí com no i es posen a l'alçada dels fanàtics irresponsables que en l'altre costat animaven com a «puto amo» el seu líder. Però rebaixar-se a una claque venjativa no és propi de la segona persona del poder executiu, que ha de mantenir cert esperit de distància capaç de respectar democràticament posicions polítiques diferents, fins i tot encara que alguns defensors d'aquestes hagin portat al delicte.
Sobretot, quan el Govern espanyol ha mantingut una actitud il·legítima des del punt de vista normatiu. Ell, que disposa del major poder, té la major responsabilitat en aquest desastre per a Espanya. S'ha tancat en la defensa aparent de la nua legalitat, però aquesta era una posició fictícia, perquè no parava de forçar-la, com el TC ha pogut apreciar respecte de la llei Wert. La seva aspiració era neutralitzar els centres mateixos de l'autonomia catalana envaint les seves competències, destruir el seu dispositiu legal i lluitar per anul·lar una consciència nacional gairebé mil·lenària. Per descomptat, el Govern no ha entès que aquesta realitat nacional catalana imposa a l'Estat compromisos molt ferms, si vol evitar el perill de secessió i si vol ser un Estat democràtic. Abans de res, reclama disminuir les seves exigències d'homogeneïtat i la falsa identitat d'igualtat i llibertat. L'Estat que albergui nacions en el seu si ha d'assumir una llibertat que només pot canalitzar-se per la diferència.
Així que aquesta alegria és irresponsable. Aquí ningú hauria d'alegrar-se de res. El més probable és que aquestes humiliacions judicials i polítiques es carreguin l'Estat, no a Rajoy i el seu Govern. Treballaran tant més eficaçment a produir odi cap a Espanya com més latents i silencioses es mantinguin, com més sordes. En aquest sentit, ampliaran la bretxa que separa la minoria nacional catalana d'Espanya i potenciaran en el futur les manifestacions més explícites d'aquesta separació. Però això trigarà. Mentrestant, l'alliberament dels líders del Procés ha de passar a ser l'objectiu hegemònic, que en realitat és el veritable objectiu de la minoria nacional catalana. A aquesta aspiració han de contribuir els diputats del PSC i dels Comuns. Ja no es tracta de cobrir la corrupció de Convergència.
Per descomptat, això implicarà entendre els empresonaments de Llarena com un trauma més intens que la impossibilitat de declarar la república catalana. L'excarceració dels líders independentistes i la devolució de l'autogovern català han de ser el nou objectiu. Un programa alternatiu que durant un temps ha de fer oblidar la secessió. En certa manera, això és el que va significar la declaració de la CUP de passar a l'oposició. La resta és defensar l'impossible: fer president Puigdemont, la vaga general i la mobilització contínua.
Però per sobre de tot sorgeix una evidència nítida com la llum del dia. És urgent introduir de nou els independentistes en la política espanyola. Sense ells, Espanya no és reformable. I sense la seva ajuda, les forces progressistes d'Espanya no poden oferir a Catalunya un reconeixement adequat a la seva consciència nacional. El camí dels independentistes ha estat políticament contradictori. Han debilitat les forces de progrés a Espanya i han volgut marxar sols sense atendre a la raó política de l'Estat. Això ha tingut l'efecte de produir a Espanya una involució política que presenta símptomes alarmants que patirem tots els espanyols. En realitat, les forces de progrés estan desarticulades pel Procés i això ho sap Rajoy, que està disposat a extreure tots els beneficis de la situació.
Per un futur obert per a Catalunya i per a Espanya, cal sortir de la situació de fiasco amb una consigna majoritària nova. De forma implícita, uns no hauran de demanar que es renunciï a la secessió i altres no hauran de confessar que han renunciat. Un govern amb aquest programa mínim de recuperar la normalitat és l'única solució política. La resta és repetir eleccions i mesurar el desprestigi que els errors de tots han produït.
